Oh, Pare, Déu!

Ha vingut ràpid i ens ha agafat desprevinguts. Encara comentaven com ens exageraven i en fèiem acudits per treure’n ferro fins que el virus s’ha fet hoste de persones que coneixem. I en mig d’aquestes preses hem après ha confinar-nos. Alguns massa apretats i altres massa sols.  I enmig d’aquest trasbals el planeta sembla que ens hagi dit que volia fer quaresma. I els carrers estan sense fum, el cel més net, tot més silenciós. Tot més silenciós fins que arriben les vuit dels vespre i aquí també, com una celebració conjunta, sortim a aplaudir per agrair al personal sanitari, les caixeres del supermercats, ... I amb un altre ritme hem re-après el valor de la comunitat, compartint l’eucaristia des del televisor, a veure’ns units en la pregària, i fent llista de noms tot el dia pel cap i pel cor pensant com estan les persones que estimem. 

Com deia el Papa a la seva intervenció del 27 de març fent referència al passatge de l’evangeli de “la tempesta calmada” (Mc 4, 35):  El virus ha vingut en el nostre capvespre, descobrint-nos junts en la mateixa barca. Sorpresos per la tempesta i interpel·lats per Jesús. “La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses seguretats supèrflues amb les que havíem construït les nostres agendes, els projectes, rutines i prioritats. Ens mostra com havíem deixat dormint i abandonat el que alimenta, sosté i dona força a la nostra vida i la nostra comunitat. La tempesta posa en evidència tots els intents d’encaixonar i oblidar allò que ha alimentat l’ànima dels nostres pobles.”

I en mig de la tempesta, en mig de l’alarma, ens sentim més units, amb més desig de saber els uns dels altres, amb més desig de Déu i més confiança que només junts i només amb Ell tenim posada l’esperança.  Us continuo animant que enmig d’aquests dies, sense poder ser presents a l’eucaristia de la comunitat, seguim units amb la pregària. Una de ben senzilla és l’aturada que fem tots al migdia, abans de cada àpat. Que el gest de beneir la taula esdevingui una oració bonica d’agraïment pel do tenir el pa a taula i un moment privilegiat perquè en família preguem per les persones que estimem i les que sense conèixer fan possible que la vida sigui possible. 

Tocats per aquesta realitat de l’estat d’alarma i oberts a l’esperança iniciem la Setmana Santa i el camí cap a la Pasqua.  La Pasqua d’enguany no serà eufòrica (potser molts cops hem confós l’eufòria amb la vertadera alegria).   Que la contemplació d’aquests dies sants ens ajudi a guanyar en profunditat el sentit de la pregària, el sentit del servei silenciós i a posar la nostra esperança en Jesús.

Oh, Pare, Déu!

Que alimenteu tots els ocells del món,

beneïu aquesta terra vostra,

donant salut als nostres cossos i consol als nostres cors.

Amén

P. Roger Torres