Desarmar els inferns. Practicar la no violència de Jesús, avui (2a sessió)

La fe cristiana considera que Jesucrist és la màxima revelació de Déu. Sent així, una anàlisi a fons dels Evangelis, testimonis dels que van conviure amb ell a la Terra, ens hauria de confirmar definitivament si Déu és violent o no violent.

Recordem ràpidament alguns passatges significatius: Jesús es barreja entre la multitud pobra i malalta per recuperar, perdonar i sanar-los de mals esperits (Mc 2,1-12); en el Sermó de la Muntanya proposa maneres de resistir no violentament al malvat (Mt 5,38-41), i d'estimar els enemics (Mt 5,43-48); quan troba Zaqueu (Lc 19,1-10), li toca el cor i el recupera; salva una dona adúltera i la perdona (Jn 8,1-11); entra a Jerusalem muntat en un ase (Mt 21,1-11) símbol de la pau; a la creu demana al Pare que perdoni als seus botxins (Lc 23,34) i no torna cap violència, ni quan li peguen després de parlar (Jn 18,22)... En les seves opcions Jesús, doncs, rebutja íntegrament la violència. Tot i així, uns pocs textos polèmics normalment generen dubtes als creients i, fins i tot, han servit als cristians per justificar un Jesús violent. Fonamentalment són els següents:

En primer lloc, les amenaces per a la conversió (A), que cal entendre-les dins d'un gènere literari de calamitats “pedagògiques” que escandalitzaven l’oient mostrant terribles conseqüències d’una elecció, per tal de persuadir-lo en canvi cap al camí correcte. Paraules dures com la mola de molí al coll (Mc 9,42); o bé els plors i el cruixit de dents (Mt 8,12) s'han d'emmarcar aquí. Seria semblant a l’estratègia de “l’home del sac”: no és la forma més adequada d’educar infants, però tampoc es pot considerar violència perquè no pretén danyar.

La maledicció de la figuera (B) (Mc 11,12-14.20-26 i Mt 21,18-22) és un altre text polèmic. Llegit literalment no té sentit: arbitràriament el Mestre maleiria un arbre per no donar fruit precisament durant l'estació de l’any que no en donava (Mc 11,13). Només llegit en el seu context de purificació del Temple (comú en Mc i Mt) es comprèn el significat teològic: el poble d'Israel (figuera de la que s'esperen fruits) és de fet estèril. Aquesta interpretació metafòrica i profètica és l’única que encaixa perfectament amb tots els detalls, i exclou la idea d’un Jesús que es dedica a maleir éssers vius.

Elevant una mica l’aparent violència, la sentència sobre cremar la terra (C) (Mt 10,34-36; Lc 12,49-53) sol ser utilitzada per acusar Jesús de violent. Lluc encapçala el text amb el desig de Jesús de cremar la terra: el foc és el símbol de la purificació i transformació radical, i es posa en relació amb el baptisme (v.50): també en Lc Joan Baptista posa en relació foc i baptisme (Lc 3,16). El contrast pau-divisió (en Mateu pau-espasa) que segueix fa referència a la trista realitat de les primeres comunitats: optar per Jesús enfronta els familiars. Però Mt i Lc asseguren amb el text que això ja era previst per ell. El fragment no parla d’intencions literals d’un piròman, sinó d’una realitat: el Regne de Déu no deixa indiferent, transforma o divideix.

Un text molt més compactat amb la passió és el de comprar una espasa (D) (Lc 22,35-51), només en Lluc. L’última paraula “Prou!” és ambigua: pot significar "prou, no heu entès res", o també "n'hi ha prou amb dues espases". Però pensem: cap dels 11 apòstols que moriren màrtirs va defensar-se violentament i haurien après del Mestre a defensar-se amb les armes? Es contradiria arbitràriament Jesús respecte Lc 9 amb bossa i sarró? Només la interpretació de “prou, no heu entès res” té sentit, entenent-ho metafòricament: Jesús prepara als seus deixebles per al moment on tots els recursos s'han de posar en joc pel perill que ve. Just després a Getsemaní, tots els evangelistes expliquen com Jesús rebutja la violència censurant l’atac a l’orella del criat: es confirma que la pregària amb el Pare refermà Jesús en la no violència.

Finalment, l'acte més emblemàtic i malinterpretat de suposada violència de Jesús és la purificació del Temple, present en tots els evangelistes (Mt 21,12-13; Mc 11,15-17; Lc 19,45-46; Jn 2, 14-22). Fou un acte històric i decisiu per a la seva sentència de mort. El Temple era un negoci que comerciava amb la misericòrdia de Déu: ni el més pobre podia ser perdonat si no comprava els animals segons la llei i els feia sacrificar. Jesús s’indigna i protagonitza un acte NO violent: Mc assegura que no “pretenia danyar” (definició de violència), perquè va fer fora qui venia i qui comprava (aquest últim sense culpa!), i bloquejava el pas dels atuells. Però el punt més controvertit sol ser el flagell de cordes, instrument que només apareix en Jn: el grec original no diu “els expulsà tots, junt amb ovelles i bous” com a vegades apareix traduït, sinó “els expulsar tots, tant ovelles com bous”: el tots no són persones, i el fuet només és per moure animals grans. Molts arguments consoliden aquesta interpretació sense violència: Jesús pretén crear caos (tombant taules dels diners que compren i venen l’amor de Déu) amb un acte provocatiu per sacsejar consciències i pressionar per una relació gratuïta amb Déu, i això és autènticament noviolent.

Hem vist, per tant, que en cap dels passatges ambigus Jesús opta per la violència. Veurem a la propera sessió, doncs, quina és la seva proposta no violenta per als conflictes.

2a sessió del Seminari Desarmar els inferns. Practicar la no violència de Jesús, avui a càrrec del P Joan Morera, sj

de Cristianisme i Justícia (29-03-2019)