El protestanisme a Lleida

En el primer seminari CRISTIANISME I JUSTICIA – EIDES, celebrat durant el primer trimestre d’aquest curs, es va abordar el diàleg entre protestants i catòlics, sense perdre les respectives identitats, per tal que esdevingués un motiu d’enriquiment mutu. A continuació publiquem el resum de la sessió formativa que es va dur a terme el dia 18 de novembre de 2017, a la nostra parròquia de sant Ignasi.

Història recent de l'església protestant a Lleida,

a càrrec de Francesca Agustí, Ferran Jové Plana i Dolors Gascón

Aquesta xerrada ens la van presentar a tres veus.

La Cesca Agustí és, des de fa 14 anys, delegada d’Ecumenisme a Lleida. Reuneix totes les Esglésies cristianes, ortodoxes... aquelles que tenen Jesucrist com a pilar bàsic. Abans es procurava separar dels protestants. A poc a poc, això ha canviat. Ens anem coneixent i fent actes junts. Si les persones es coneixen es van estimant.

L’Ecumenisme a Lleida va lent, però va endavant. Jesús va pregar: Pare, que tots siguin u. Aquí, com a tot el món, es fa un acte unitari dins de la Setmana Ecumènica del 18 al 25 de gener. Es fa una lectura, es comenta i es parla de les notícies que aporten.

També es fa Diàleg Interreligiós. Aquí hi cap tothom que tingui inquietud  per compartir una estona, de totes les religions. A més de notícies, es busquen motius i actes per fer durant l’any, generalment d’ajuda social. S’acostuma a fer el 4 d’octubre en record del Papa Joan Pau II, que es reuní a Assís amb representants de totes les religions. Es fa una pregària general per la pau dirigida a tothom. Cada representant parla de com són, com viuen i què fan.

Ara parla Ferran Jové, Pastor de l’Església Evangèlica Pentecostal.

A Lleida, la majoria de protestants són Evangèlics Pentecostals, una de les moltes rames del Protestantisme de Luter que va néixer i va haver d’adaptar-se en un món que ha tingut canvis en l’essència de la manera de viure. Van sortir moltes denominacions en tot el món, però totes tenen com a centre principal els Evangelis i la missió d’evangelitzar tot el món. Gairebé tothom els diu Evangèlics i no Protestants.

Des del temps de Luter, al segle XVI, es va estendre per tota Europa, però no per Espanya, on no va arribar fins a la segona meitat del segle XIX, perquè aquí es perseguia qualsevol religió que no fos la Catòlica.       

A partir de la segona meitat del segle XIX comencen a venir alguns missioners del Nord d’Europa -danesos i suecs- pels Pirineus de Lleida i d’Osca, portant gènere per vendre amb cavalleries, i sota del gènere portaven Bíblies traduïdes al castellà. Sempre d’amagat per fugir de la persecució, i van arribar fins a Andalusia.

A primers del segle XX, els missioners es comencen a quedar pel territori i formen petites comunitats. Les primeres esglésies protestants d’aquí són a Binéfar i a Térmens. A Lleida i a Seròs, el 1902. Sovint els Pastors eren perseguits i empresonats. Feien lectures i compartien el pa i el vi. Així va ser durant la dictadura franquista i va durar fins als anys 50-60. A partir d’aleshores va haver-hi una petita obertura.

S’atrevien a predicar la Paraula en magatzems llogats i mig amagats. De vegades hi anava la policia secreta fent-se passar per fidels i s’enduien el pastor, el tancaven dos o tres dies i el tornaven a deixar.

A partir dels anys 60 van aparèixer legalitzades petites esglésies -13- Baptista, Evangèlica Pentecostal i Adventista. Dels 60 als 80, l’obra evangèlica és més estable, però la gent els mirava de reüll.

La llibertat de culte en aquest estat aconfessional no ha arribat fins a la Constitució que permet el Catolicisme, el Protestantisme, el Judaisme i el Mahometisme.

Des del 1990, a Lleida hi ha mitja dotzena d’esglésies. N’apareixen a Tàrrega, Balaguer i Mollerussa. Alguns grups es reuneixen en cases.

Canvia totalment a partir del 2000, quan es produeix l’emigració. Venen milers d’emigrants i molts pertanyen a comunitats Evangèliques, tant d’Àfrica com de Sudamèrica. En 10 anys, les esglésies es multipliquen per tota  la ciutat, comptant l’església de Filadèlfia que ja en tenia abans.

El culte es va enriquint amb les aportacions espirituals que portaven els que venien de fora. Tots havien patit molt. Al principi hi va haver confrontacions. En menys de 5 anys els Evangèlics van passar de ser creients d’aquí a tenir-ne de 24 nacionalitats (2010).

Ara torna a créixer després d’uns anys de “frenada” per la crisi.

Lleida té 30 esglésies Evangèliques de diferents denominacions. Algunes amb tots els fidels del mateix país i que prediquen en la seva llengua. Algunes legalitzades, altres no.

Hi ha 12 esglésies nigerianes; n’hi ha de romaneses amb 500 creients per cada culte, algunes de brasileres, d’equatorians, de colombians i dues comunitats evangèliques xineses. Algunes poc arrelades a la ciutat.

Aquesta diversitat és deguda a la societat globalitzada en que vivim. Costa molt adaptar-se a les característiques de cada poble.

La Sra Dolors Gascón ens posa al dia de la comunitat Adventista.

Aquesta comunitat és de les més antigues de Lleida. Abans se’ls coneixia com a “cristians separats”. El primer, que va arribar el 1902, era nordamericà. Era Ancià. Els Adventistes tenen Pastors i Ancians. El primer batejat va ser un home de Granyena de les Garrigues i també van ser perseguits. La primera església Adventista va ser el 1902. Es reunien en cases o magatzems.

El 1924 van tenir un local al carrer Major, 3. A partir del 1927, una església a Seròs. Entre les dues tenien 34 fidels, després una persona més a Alcarràs. El 1929, 45 membres. El 1931 van llogar una sala al carrer Blondel, però el Bisbat va dir que no i es va anul·lar el contracte ja signat. El 1927, el pastor tenia una sala molt gran a casa seva i es reunien allí.

De 1936 a 1952 es va perdre una tercera part de la feligresia per diferents causes, però sempre hi va haver un grupet que es reunia.

El 1952, el Pastor Eugenio Rodríguez va fer l’església a casa seva -Blocs Carrera Cejudo- per reprendre el que s’havia perdut amb dificultats.

Al 1953, al carrer Vallcalent es fa una església petita però digna. Legalment havia de constar com a “Actividades varias”. Ara són 220 membres. Es troben els divendres a la nit per reunions i els dissabtes al matí que fan el culte.

Han estat temps durs, però lluitar per allò que s’estima poleix el caràcter i fa millor persona. Hi ha hagut molta feina per defensar les creences. Creure és bo. Qualsevol denominació és difícil tirar-la endavant. Totes les religions han passat dificultats. Espanya, en general, es considera un país dur per als missioners.

Teòricament, l’Estat reconeix els protestants, però no se’ls tracta igual que als catòlics. Hi ha un tracte discriminatori. Per exemple, no poden tenir una universitat i quant a subvencions i ajudes, se’ls compara als musulmans i a altres religions.

Formen part de la FEREDE, Federació de religiosos d’Espanya. És una associació de religions no catòliques. Si no hi pertanyen, no reben ajudes. Exigeix una normativa molt estricta. L’església ha de tenir també normes d’espai, so, aïllament, etc. com qualsevol edifici públic.

El Pastor Adventista de Lleida es cuida també d’Aitona, d’Andorra i d’Esterri d’Àneu. L’han d’ajudar els laics.

Fins ara, els Pastors no han pogut pagar Seguretat Social i tenir jubilació. Totes les esglésies evangèliques i protestants volen separació total de l’Estat. La mantenen els fidels que acostumen a aportar el 10% del seu sou, per convicció pròpia.

Consideren membre de l’Església Adventista el que viu la vida d’acord al que li manen les seves creences i assisteix a l’església durant tot l’any. Si algú no porta una vida com cal, no se l’admet.

Els Adventistes, a Lleida, han crescut moltíssim gràcies als emigrants. Hi ha 6.000 romanesos adventistes dels 18.000 que hi ha a Espanya.

Seguir qualsevol compromís amb la religió sempre és difícil per a tothom.

L’Ecumenisme a Lleida va seguint endavant a poc a poc. S’ha de col·laborar perquè es necessita gent. La varietat és riquesa.

Síntesi i redacció d’Hortènsia Illa
CRISTIANISME I JUSTÍCIA -  EIDES