En record d'en Ramon Fabregat sj

Ramon, has marxat discretament, tal com vivies, Ha estat un cop fort que hem rebut en aquest temps ben especial que estem vivint, temps de gran dolor, soledat i incertesa, no n’estàvem preparats.

Quantes preguntes sobre com ha estat el traspàs, que has sentit, si has  patit, queden sense resposta, sols el Pare sap ben bé com has anat cap a Ell quan t’ha vingut a buscar.

Sabíem que el Pare havia omplert a vessar la teva copa, així ens ho comparties, i que estaves preparat per la seva trobada agraïda.

La meva relació amb tu es va iniciar que era una adolescent de setze anys. Sortia del món de l’escoltisme i amb el grup d’amics necessitàvem un consiliari que ens acompanyés i, va ser en una boda d’una parenta, en una ermita en que m’estava  darrera de tot, on les teves paraules van emocionar el meu cor.

Amb poques dades teves, tan sols que t’estaves a l’Ateneu Montserrat d’Hostafrancs i, que havies celebrat aquella boda, una amiga i jo vam anar a cercar-te. Et vam trobar i et vam demanar de ser el nostre consiliari.

Van ser anys de trobades setmanals a l’escola de Casp en què vas encendre una llum en el seguiment i l’estimació de Jesús que encara ara manté la flama encesa.

Amb tu vam pujar a l’Aneto, amb xiruques per tot calçat, i vam baixar cap a l’Artiga de Lin, lloc preciós del qual vam gaudir i on vam ser molt feliços. Sovint recordaves aquesta sortida i, és que estimaves molt les muntanyes i resseguies amb tot detall les rutes que havies fet.

En la celebració de la Setmana Santa, l’any 1975 a la Guingueta d’Àneu i juntament amb un grup de matrimonis joves que també acompanyaves, ens vas comunicar que marxaves al Txad, Un cop, una pèrdua que vam plorar dies i dies, llàgrimes carregades de sentiments adolescents.

Jo vaig venir a Lleida per treballar a urgències de l’hospital i durant aquells anys vam mantenir contactes esporàdics. Ens vam retrobar, quan vas deixar la teva missió al Txad, un dia a Manresa.

Ja de nou a Catalunya et van destinar a la comunitat de Lleida. De nou junts!

En la parròquia fa anys havíem format un grup per viure la fe  i, en un moment , ens vam quedar sense consiliari. Tu eres a la comunitat de Raimat i, sense dubtar, de nou et vaig venir a cercar amb la mateixa proposta: ser el consiliari del grup i tu vas acceptar gustosament.

Quin goig els anys en què hem caminat plegats. Eres un membre més del grup i  ens comparties la teva vida interior,  ens transmeties el teu gran amor per Jesús, home com nosaltres i ens enriquies amb les teves reflexions.

En el transcurs d’aquests anys, un dia vaig ser jo qui et va comunicar que marxava al Txad a cooperar, et vas alegrar, seguia les teves petjades, el cercle de les nostres vides es tancava.

Quantes persones et trobaran a faltar: la teva família, els teus amics d’infantesa, els matrimonis joves, ara ja grans, amb qui passaves dies a l’estiu banyant-te a Caldetes, els amics i exalumnes de l’escola de Mallorca amb qui participaves de les grans celebracions, els preveres txadians a qui vas acompanyar en el seminari de Shar, els avis de la residència a qui portaves esperança i pau en les eucaristies setmanals, els teus companys de comunitat i el grup de creixement, el meu. Que farem ara? Ha estat la pregunta feta per tots en conèixer la notícia. Ens quedarà un gran buit sense tu.

I jo de nou ploro per la teva partida, ara són llàgrimes carregades d’anys d’estimació i agraïment per haver-me ajudat a mantenir la flama encesa d’amor per Jesús.

Sempre he pogut copsar quan m’estimaves, jo t’he estimat molt! T’abraçava i et besava quan ens trobàvem i et deia: “mira que ets maco” i tu somreies. Avui l’abraçada és la del Pare que, sense por al contagi, haurà estat ben tendra i amorosa. Ell t’haurà dit a cau d’orella: “ets el meu fill estimat, en tu m’he complagut”.

Gràcies Pare per la vida d’en Ramon que vas omplir de Tu a vessar.

Ens queda la certesa que des del costat del Pare vetllaràs per tots nosaltres i, que ja sant ens podrem encomanar a tu.

                                                                                                                               Mercè

                                                                                                   Lleida 11 d’abril de 2020