La bona noticia de ser cristians en minoria

Tots som conscients que el fenomen i l’estructura del cristianisme de masses (cristiandat) ja ha caigut. Els fets canten, criden i assenyalen!.

Cada cop hi ha menys vocacions sacerdotals, la piràmide d’edat altíssima dels capellans està a un nivell esfereïdor, molts dels pocs nous que s’hi van apuntant fan massa olor d’encens, litúrgia i preconcili, i els vinguts de fora més aviat sembla que no s’adapten a la nostra cultura.  

Les parròquies es van buidant de gent, i no només de gent jove. També hi falta la generació entre els vint-cinc i quaranta-cinc anys.

La celebració dels sagraments ja no forma part de la tradició de fe devota de les famílies i gent en general

Els models o formes diverses i plurals de vida familiar i de relació de parella s’han multiplicat, en general. Això ha fet irrupció en la vida dels creients, molts dels quals no segueixen en absolut el que es prescriu en  els cànons oficials.

En les festes tradicionals i populars de l’Església s’han incorporat factors d’interès cultural, turístic i comercial, aliens al sentit que les inspirava i animava, de manera que almenys algunes podrien estar perdent la seva essència de fe.

Certs moviments, associacions, grups, ...  que han fet una gran i positiva història en l’Església són cada cop més minoritaris, i configurats per gent cada cop més gran, i amb poca capacitat per a la renovació i adaptació (a les coordenades dels nostres temps).

Les noves tecnologies de la comunicació han fet irrupció en el món de les relacions socials, i institucionals de manera que això ha provocat i provoca canvis de costums en positiu (gent més connectada,  interrelacionada i interaccionada entre si, eficàcia i rapidesa en les emergències, captació immediata de missatges, connexió amb qualsevol punt del planeta, etc.) , però també  excés d’informació, insensibilitat, impossibilitat de processar-la, reaccions d’aïllament i fugida, desorientació i desconcert, etc. 

Per tant no sembla que la nostra Església (les nostres comunitats cristianes) hagi assumit el gruix dels nous escenaris i nous estils de comunicació i interacció que estan arribant a la gent. Sí, en part, però poc, i no d’una manera crítica i creativa, aferrant-se a les antigues maneres de sempre.

Veien tot això es fàcil entendre que tenim una estructura per a un cristianisme de masses, quan el cristianisme amb que ens trobem és de minories.

Per tant, cal que entomem amb coratge la situació, o serem un cristianisme de minories, però ranci i sense expectatives de futur.

Quan entrem en el que ens diu l’Evangeli sobre tot això, veiem que en els orígens trobem la identitat. L’Església neix en tant que els deixebles descobreixen Jesús ressuscitat, d’això en fan tal experiència que ja la seva vida serà entorn d’Ell, acompanyats i animats pel sentiment incessant i constant de la seva presència. Comprenen que Ell i el seu Regne de fraternitat, amor i justícia és la missió i el sentit de la seva vida (Mt 28,16-20). Els cristians i l’Església neixen al mateix temps.

Hem de compartir tot això en comunitat com Crist existeix també en forma de comunitat (diversa, en comunió, profundament unida en la pluralitat fraterna del cadascú únic, irrepetible, i original - Fets 2, 44-77 - ) fent pedagogia i catequesi de la bona nova de l’evangeli, entrant en les formes de les noves tecnologies de la comunicació, per tal de sortir-nos amb la nostra, amb la missió de passar el missatge i la notícia evangèlica de Jesús.

Ens hem de sentir alliberats del criteri del número, dels molts o pocs, de la preocupació per l’èxit o el fracàs segons la quantitat dels que venen - Lc 12.32 i hem de tenir la capacitat d’agrupar-nos en nuclis que comparteixen, viuen i celebren la seva fe,  i  aprofitar i tenir en comú projectes, recursos i possibilitats de manera transversal, sinèrgica, coresponsable, ...

Està molt clar que viure la fe en un món complex, amb una secularització franca, en el qual el fet religiós ni atrau ni incomoda, sinó que és indiferent, és ben difícil. També la progressiva privatització de la fe dels cristians, que es viu com un afer personal i íntim sense gaire repercussions, ens esperonen a pensar com i de quina manera podem refer un teixit laïcal que, tocat per l' Evangeli i des d'una espiritualitat madura i fonda, pugui viure amb joia la missió que el Concili dibuixava: ser veu del món en l'Església i ser punta missionera en el nostre món.

Tant la dispersió de forces com la disminució i envelliment de les nostres comunitats, ens demanen amb urgència donar-nos eines per tal que ningú es senti sol i aïllat. I això només és possible des d'una proposta organitzativa amplia, flexible, però d'identitat clara, adreçada als cristians "normals" de les nostres comunitats.

Per això pensem que ens en hem d’alegrar tant d'aquest nou moment que, si Déu vol, permetrà un nou impuls, complementari amb l'esforç de tants anys a casa nostra dels moviments especialitzats, perquè els "laics organitzats" i responsables, visquem en Església allò que vivim en diàspora i ajudem a fer una Església amb més olor d'ovella -com diria el Papa Francesc- i sobre tot, olor d'aquelles que es miren el ramat des de fora, però amb ulls interrogats i delerosos. 

Per altra banda, el primer que suposa voler ser "Minoria Creativa", és acceptar ser minoria. No podem defugir el fet que moltes de les nostres parròquies i moviments  han sofert una davallada important de fidels, especialment de joves. I que la mitjana d'edat és, en general, més alta que fa no gaires anys. Però ser pocs és , també, un privilegi. Hi ha una diferència important entre celebrar la fe des del descoratjament i la tristor de no ser tots els que voldríem, o des del convenciment que continuem rebent en cada eucaristia el do de Déu compromès en Jesucrist amb els homes i dones de cada temps, de cada moment històric. L'aliança estreta de laics i preveres ens ha de permetre, i en molts casos permet, mostrar comunitats, potser petites, potser pobres, però alegres del do rebut.

Pel que fa a les parròquies, això agafa rostre quan s'adeqüen els espais de celebració al nombre de gent que hi participa. De vegades tan senzill com convidar els fidels a acostar-se més a l'altar.  Quan el prevere està físicament situat a prop de la gent, quan no repetim mecànicament gestos litúrgics propis de grans catedrals però que formen part del llenguatge escènic de masses, no de la comunicació immediata. Hem de tenir clar que, en la litúrgia, és Déu l'objecte de lloança, però és la comunitat reunida la que lloa Déu, i cal crear les condicions perquè la lloança i la memòria surtin del cor i no només de la tradició apresa, potser ja fa molts anys. I això, llavors, esdevé germen de futur, perquè arrela en el cor de les persones i d'alguna manera, col·laborem de forma més eficaç a l'acció gratuïta de l'Esperit. Tenim un camí valuós a recórrer pel que fa al llenguatge i a la comunicació, però no només cap al nostre món, sinó també entre nosaltres mateixos.

Ser menys permet noves formes; permet fer més explícit, amb la paraula i amb els gestos, què som, què intentem ser, comunitat de germans; permet estar més "pels altres", permet conèixer-se més.

Cal viure amb alegria el privilegi de poder continuar celebrant l'Eucaristia, de reunir-nos en grup, de poder obrir debat, encara que sigui entre pocs, d'allò que ens mou des de la fe al nostre dia a dia vital. Les formes "magistrals" de conferències, els auditoris immensos sense quasi assistents, demanen una forma més propera que permeti sortir a aquell que hi ha assistit amb el bon regust d'haver format part activament d'un fet d' Església que ens ha fet créixer a tots.

Segurament, en el fons, tots enyorem una mica una certa "cristiandat" de la transició, ja no tant "nacional catòlica" però encara vigorosa. Ser pocs ens obre a infinitat de possibilitats que ens permetran celebrar millor, participar més, escoltar i parlar més, pregar millor i, si Déu vol, ser llavor per als que vindran després de nosaltres. I aquesta "Nova Evangelització" només arrelarà a partir de creients, de comunitats, que visquin amb alegria la seva fe en comunitat. No se'ns demana ser molts, se'ns demana "ser de veritat". La resta ja no depèn de nosaltres.

Finalment, potser en aquesta mena d’Església que ens ha tocat de viure, caldria anar assumint l’esperit del compromís i la militància. Volem dir que més enllà que la comunitat cristiana sigui per a nosaltres un lloc d’acollida, sentit, nodriment i celebració compartida de la fe, ... sembla que seria necessari fer-nos conscients de la necessitat de participar del canvi d’aquesta Església, ara en minories. Potser no es tracta de “fer més coses”, sinó de fer les que tenim entre mans tot orientant-les en el sentit de promoure el bo i millor que significa ser “cristians en minoria”.