Mirant el món des del confinament interior

Hola Comunitat,

Avui som dia 2 d’abril , dia 21 de confinament. Divendres, dia 13 de març, va ser el primer dia que en vam autoconfinar a la casa del poble.

Aquests dies us he de confessar que no s’han fet feixucs: estar en un poble i amb una casa amb patí és, en la situació actual, un privilegi. Des d’aquest privilegi us voldria parlar.

Són uns dies que a nivell personal, ens han unit més. Fem més coses junts i compartim les tasques de casa, tenim més temps per nosaltres, no tenim les presses del dia a dia i els néts que ens ocupen diàriament.

Cada matí, quan ens llevem, fem 45 minuts d’exercici, una dutxeta, un esmorzar senzill per mirar de mantenir la línia, important, i una estona de pregària. No ho havíem fet mai abans junts, per manca de temps, dèiem...

Després toca anar a comprar a la botiga del poble caminant, neteja a fons d’alguna part de la casa. He de dir que en el meu cas una mica obligat, sempre ho veig tot net. Després una estona de quiosc a l’ordinador i a la cuina.

Dinar, veure noticies, migdiadeta, música, llegir i quan ens n'adonem tornem a estar a la cuina fent el sopar. Sopar, una estona TV i a l’hora habitua al llit.

Com veieu no fem res extraordinari, tenim cada dia la possibilitat de sortir a l’aire lliure una estona, però en canvi sentim neguit per tot el que està passant. Com pot ser que un simple virus pugui, de patac, trencar amb tot el que abans consideràvem normal i harmoniós, sense adornar-nos que potser no ho era tant?

Trobem a faltar el contacte físic, les abraçades, els petons... amb les nétes i els néts. Ara ens veiem per videotrucada però no és el mateix. També amb les filles, tenim alguns inputs que ens fan patir una mica, una filla embarassada, la mare amb 88 a casa amb una cuidadora i una consogra a Llar de San Josep... però de moment estem tots bé, fet pel que hem de donar gràcies Déu.

Ja veieu, una vida d'allò més normal. Però el que realment em fa patir és el panorama que quedarà després d’aquesta pandèmia, amb la destrucció de llocs de treball que produirà, el tancament d’empreses i, per tant, la baixada de productivitat que acusaran tots els sectors econòmics i industrials, l’atur que quedarà per a molts autònoms que no sabran com endegar de nou la seva feina... i, per altra banda, veus com els poderosos amb diners, de l’aigua remoguda en treuen profit a costa dels treballadors, les petites i mitjanes empreses i els autònoms. Senyor, quina vergonya.

El que em queda més clar de com en sortirem, és que el pobre serà encara més pobre, i els països pobres seran encara més pobres, perquè cada país del primer món, tindrà l’excusa perfecta de destinar els seus recursos a reconstruir el seu país, sense el mínim gest de solidaritat cap als països més pobres i endeutats.

N’hi ha que diuen “d’aquesta en sortirem més enfortits, enfocarem la vida d’una altra manera, serem més curosos amb els altres i amb el planeta”. Però jo en tinc els meus dubtes: crec que, passat un temps, ningú se’n recordarà de la pandèmia i de l’estrall que va provocar i que cadascú tornarà al seu punt d’origen, dominats per l’egocentrisme, la competitivitat, la insolidaritat, l’afany de lucre,...

Crec que cadascú de nosaltres, com a persones individuals i també com a Comunitat, ens hem de plantejar aquest després, preguntant-nos què podem fer per incidir amb els del nostre entorn, per realment fer un canvi de valors, on el  que imperi sigui la solidaritat, el bé comú, el compartir, l'estar més atents a les necessitat de l’altre,..., i com a Comunitat també tindrem reptes que assumir: ¿com podem incidir en la societat del nostre entorn perquè aquesta faci un canvi de visió de la vida, on els valors de bé comú, solidaritat i tenir cura del planeta siguin els que s’imposin sobre tots els altres?

No m’agradaria que ningú, després de llegir aquest escrit, li quedés el més mínim sentit de desesperança o desconsol. Més aviat tot al contrari. Que en acabar sortís més reforçat a nivell interior que tot està per fer i que amb una ferma voluntat ho podem fer, i que tots junts, a nivell Comunitari, ens en sortirem!!!

Ramon Vicens