Moments agitats

El passat mes d’octubre vàrem començar de nou el curs de RdV, amb nous temes i nou responsable dels grups, el Roger Torres, nou Rector de la Parròquia.

 

En la primera trobada de la coordinadora ens va proposar que, per tal de donar-li més vida i participació als membres dels grups, podríem fer servir una nova metodologia en la que es fomentaria la participació més activa de cadascun dels membres, fent una roda dels sentiments viscuts, en la que serà important seguir la pauta i que anem moderant l’ordre perquè tothom es pugui expressar. La metodologia es concretaria en:

 

1.           Fer una primera roda breu, on cadascú dirà només 1 paraula o una frase que expressi com està, com ha viscut, que ha sentit des de l’estiu cap aquí. (Seria com expressar un impacte del “què he vist?”, “què he sentit?”).

 

2.           La segona roda cadascú podrà explicar una mica què ha volgut dir amb aquesta paraula o frase.  (Seria com afegir el que penso, el que estic portant a la pregària aquests dies...)

 

3.           La tercera roda podrem fer, sempre des del respecte, alguna pregunta a algú altre sobre el que ha dit, perquè acabi de donar llum. O el moment perquè algú pugui recollir alguna cosa que ha dit algú altre, per subratllar-la i posar-la en valor. Hem d’evitar que es pugui convertir en un diàleg del que pregunta amb el que respon.

 

4.           Es tractaria de recollir del que hem sentit dels altres o d’algú, el que m’emporto d’aquesta estona.  Recollir en dues paraules el com m’he sentit i el què em convida a viure del que he sentit.

 

Aplicant aquesta metodologia vàrem tractar, a plena satisfacció de tothom el primer tema del curs que vam anomenar:

 

Moments agitats.- Viure en clau pacifista (la no-violència) en un context hostil com és el de la Post-veritat

 

Des de l’estiu passat portem vivint esdeveniments que han glaçat més d’un cop el nostre cor. Els atemptats a Barcelona i Cambrils del mes d’agost, les proves nuclears de Corea del Nord, la repressió violenta de l´1O per part de l’estat sobre una part de la població que, des d’una actitud pacifista, va voler manifestar l’anhel de decidir el futur polític de la nació catalana... i segurament més d’un mal de cap que cadascú porta en silenci......

 

Vam anar, però, a poc a poc.  Abans d’entrar en el debat de les ideologies, de discutir les idees i els fets, ens vam escoltar, vam anar a reconèixer que sent l’altre, com ho viu i no tant que és el que pensa, com estem, no a discutir; a compartir emocions i aprendre a gestionar-les... En definitiva, a reconèixer l’altre per entendre’l més i estimar-lo més.

 

La primera sessió la dedicàrem al compartir (el veure) més des del moment que estava cadascú.  A la sessió de novembre ja vam entrar a reflexionar sobre el context que anem vivim, el de la Post-veritat.

 

Què és la Post-veritat?

“Encara que la veritat no existeixi, es genera com uns consensos, per part de diferents estrats de poders, per establir que diverses idees passin com a veritat. I tothom vol sumar-se a creure en això. Per què? Perquè li va bé, li serveix, perquè li quadra amb els seus interessos, perquè ens sentim segurs.”

 

Com opera aquesta post-veritat?

“A través del món dels mass-media. Actualment el poder no ens reprimeix, ens normalitza. No ens prohibeix, sinó que va creant i configurant una nova manera de pensar i ser: la que ells volen.  Els relats que ens arriben van construint formats de pensament.  Així, per exemple, els mitjans ens exalten els estats d’ànim, ens fan viure els sentiments que volen (davant un conflicte, ens venen inseguretat i por o, si volen que comprem, ens generen l’estat de benestar...). Els mitjans ens van normalitzant els sentiments. A la vida no hi ha res normal, tot és divers. Però si anem normalitzant patrons de conducta vol dir que prové d’una norma i, si hi ha normes, és perquè algú les ha posat.”

 

En el jutjar vam llegir i comentar les següents cites de l’Evangeli:

 

o   “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures”Jn 8, 32

o   “Jesús li respon: --Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi”. Jn 14, 6

o   “Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor.”Jn 16,13              

 

Jesús és camí, veritat i vida, però una veritat no imposada sense explicació, és una veritat que anem coneixent, aprofundint al llarg de la vida. Molts cops ens han subratllat més la idea de Jesús veritat, que Jesús camí, o Jesús vida. 

Si Jesús és camí, veritat i vida, ¿deixem que sigui ell qui posi la “norma” del nostre viure o deixem que altres “normes” o modes se’ns imposin?  ¿Ens hem descobert mai atrapats per una moda, un fer generalitzat que fa tothom?

 

Com podem sortir-nos-en?

“Tot poder té una resistència per créixer. La cosa és no convertir-se en la resistència que tot poder necessita per créixer. La resistència que hem d’exercir és una altra. Per on comencem? La qüestió és construir un model nou? Cal primerament desconstruir, posar-ho tot en qüestió, des-enteranyinar les trames ocultes.  I començar a creure que tenim quelcom a dir, a fer, a construir en tot allò que fa referència al bé comú.”

 

Viure en la veritat és viure des de l’Esperit, no des de la norma (La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. Jn 1, 17). 

Per aprendre a viure des de l’Esperit cal saber exercir l’art de la pregària i el discerniment (de forma personal i comunitària).  Jesús ens diu: “¿Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?” Lluc 12, 54-59.

El diàleg en l’actuar el vam desenvolupar en base a les següents qüestions:

§  Vivim un cristianisme des de l’Esperit o des de la norma?

§  Vivim crítics a la realitat? Ens qüestionem les coses?

§  Ens sabem els cristians construint una alternativa de viure inspirada en el Regne de Déu?

§  Les modes que seguim, allò que la post-veritat ens vol vendre, ens arriba sota l’aparença de bé, de bo, de veritat. Com podem sortir del pensament generalitzat i imposat? Quines eines i recursos tenim?

 

Les aportacions des dels diferents grups van ser primordialment l’aparició de força sentiments, alguns compartits, d’altres no tant. Aquests sentiments han estat de tristor (enfrontament), incertesa, por, sensació de muntanya russa (estem convulsos...), perplexitat (sentir-se fora de joc), estrès (els esdeveniments van molt ràpids i no sabem que pot arribar a passar, inseguretat de com acabarà tot), esperança d’un final tranquil encara que prometedor, joia, idees i esdeveniments polaritzats (o amb mi o contra mi. Víctima de la manipulació?), consolació, serenitat plàcida (“sento pau interior que ningú no em prendrà”).

Per tant, és difícil expressar amb pocs mots el que vam estar vivint aquells dies. Encara és més difícil anticipar el que pot passar i quin rumb poden prendre els esdeveniments en els propers mesos. Ens manca distància intel•lectual per a poder copsar la gravetat del moment i ens veiem confrontats a una riuada d’emocions que flueixen pel cos social. Amb tot, estem cridats a pensar i a formular algun missatge constructiu, capaç de curar les ferides emocionals que s’han causat i de pacificar els entorns en els quals desenvolupem la nostra vida.

L’hora present ens exigeix l’audàcia de discernir. Cal evitar les generalitzacions, les simplificacions i els fàcils maniqueismes de signe populista que ens atrinxeren i ens separen cada cop més els uns dels altres. Etiquetar és fàcil i també ho és acusar amb el dit. Ens cal discernir allò que hem de dir i hem de fer a cada moment.

Hi ha paraules que fereixen, hi ha paraules que curen i enllacen persones i pobles. Hi ha gestos que polaritzen la societat; però n’hi ha que ens fan sentir germans tot i les nostres legítimes diferències ideològiques. Discernir és essencial per no perdre de vista que allò que ens uneix a tots els éssers humans és més profund i més sòlid que allò que ens separa. Hem de construir sobre allò que ens uneix.

El refús absolut a qualsevulla forma de violència, sigui física o verbal, estructural o cultural, ens uneix com a poble. L’anhel de pau i de convivència s’ha posat de manifest pels carrers i per les places. Persones de generacions diferents, persones d’opcions polítiques diferents i de terres molt llunyanes s’han sentit cridades a rebutjar tota violència. Volem viure en pau i volem conviure amb harmonia.

L’hora present ens demana discernir què ha de fer cadascú. Cal que examinem si en l’entorn on estem situats, som instruments de pacificació o de tensió. Tots hi tenim la nostra responsabilitat. També els mitjans de comunicació social han de presentar el que s’esdevé amb veracitat, fent honor al principi deontològic de la imparcialitat. El paradigma de la post-veritat obre la porta a l’arbitrarietat i a la pol•lució i intoxicació ideològica.

L’hora present ens exigeix potenciar tots els ponts de diàleg. La paraula diàleg ha estat malmesa i reduïda a una pura caricatura d’allò que ha de ser. Ens cal crear les condicions perquè aquest diàleg sigui possible. Hi ha massa obstacles, massa ressentiment i rancor perquè pugui tenir lloc, però el diàleg és l’única eina que tenim per arribar a enteses racionals. Independentment de quin sigui el marc jurídic i polític resultant en el nostre país, solament es podrà arribar a una solució que no sigui lesiva pels drets de les persones i dels pobles si hi ha diàleg entre les parts implicades. Sense diàleg, tots hi perdem i hi perdríem. Per fer-lo possible, cal treballar en la mediació i aprendre de la resolució d’altres conflictes d’arreu del món que, mitjançant la mediació, han trobat una solució reeixida.

La violència fa impossible el diàleg, crea por, indignació, ràbia, ressentiment, impotència i nodreix la ira. Ara més que mai, ens ho hem de creure. No tot està perdut; som éssers capaços d’arribar a acords mitjançant el diàleg, però cal crear les condicions oportunes perquè aquest tingui lloc i també cal disposar dels interlocutors adequats.

L’hora present ens exigeix governar les emocions tòxiques des de la racionalitat, ser capaços d’entendre les raons dels altres i, a la vegada, reconèixer aquells mínims principis que ens uneixen, més enllà de les opcions polítiques i espirituals.

Hem donat exemple al món de civisme, de resistència pacífica i respecte. No podem perdre aquest capital ètic. No podem deixar que les minories provocadores emmetzinin el cos social i facin brollar en ell les passions més salvatges de la condició humana.

Tenim el do de la paraula per trobar solucions intel·ligents als nostres problemes. Fem-ne un ús acurat i discernim atentament cada acte que realitzem, especialment els qui tenen la difícil responsabilitat de governar-nos. En aquests moments, no podem perdre l’esperança ni abandonar-nos al clam del “no hi ha res a fer”. Tot està per fer, però ens cal confiança per fer-ho realitat.

Jesús és la porta del discerniment........!!!!!!

Contacta

Parròquia Sant Ignasi de Loiola de Lleida

Plaça Espanya 4, 25002 LLEIDA

973 271099

secretaria@stignasi-lleida.org

Web propietat de la Parròquia Sant Ignasi de Lleida © Tots els drets reservats

Avís legal