Parroquians a primera línia

Els darrers dies les nostres vides han fet un gir. Estàvem acostumats a fer mil coses alhora, endinsats en la rutina; potser havíem perdut de vista l'essencial… i, de cop, ens hem vist obligats a parar, a escoltar-nos més a nosaltres mateixos, a passar temps amb els de casa… i, cadascú des del seu espai, ens estem adaptant a aquest nou dia a dia.

Nosaltres, com a treballadors de l'àmbit sanitari, també ens hem vist abocats a aquest canvi sobtat. Per a tots és coneguda la reorganització en l'atenció sanitària que s'ha hagut de fer a contrarellotge per intentar acollir tot el que venia, la falta de material (tant de protecció com per a tractament), el gran nombre de contagis dels professionals… Però seguim al peu del canó, intentant portar una mica del Regne de Déu als nostres dies, a la nostra feina.

Encara que vaig cada dia a l’hospital, jo no em considero en primera línia ni de bon tros. Faig atenció telefònica de pacients de la nostra consulta.

Tots els pacients i familiars amb els que he parlat són persones amb patologia que no té a veure amb el coronavirus. El seu mal es diu “por”. La por ens pot fer molt prudents en la situació en què vivim, però també molt inconscients, fins al punt de tenir por de venir a l’hospital a posar-se un tractament  realment necessari.

Crec que bàsicament el que faig és escoltar, tranquil·litzar, i fer-los saber que no estan sols. Que encara que no vinguin a la consulta presencial, hi som.”

Blanca Michans

“I, enmig de tota aquesta voràgine, segueix obrint-se pas la vida. Les embarassades segueixen el seu curs i ens hem hagut d’adaptar per mantenir-ne el seguiment essencial però mirant d’establir mesures de protecció per a elles i per a nosaltres.

No puc evitar pensar que, dins de l’hospital, tinc la sort de treballar en la bombolleta del paritori, on intentem fer possible que les parelles donin la benvinguda al seu nadó en l’ambient més càlid i proper que puguin, intentant mantenir aquest moment especial per a ells. Però, personalment, se’m fa dur i difícil transmetre aquesta proximitat i tendresa quan les parelles acudeixen espantades i amb por a l’hospital, i les rebem tan tapades que, com qui diu, sols ens veuen els ulls rere les ulleres de protecció. Així que, estem desenvolupant l’enginy per tal de seguir oferint aquesta calidesa i crear un vincle proper amb la parella per tal que puguin seguir tenint un bon record de l’arribada al món de la seva criatura.”

Maria Reimat

“Cada dia em poso i em trec diverses vegades l’equip de protecció. Cal fer-ho seguint bé tots els passos i malgrat fer-ho repetidament demana molta concentració. Faig aquest ritual en clau de pregària harmònica i de confiança. Sóc ben conscient  de la part del meu cos que protegiré.

Primer un bon rentat de mans; Senyor et demano perdó per les carícies que he deixat de fer, les encaixades que he evitat, els cops a l’espatlla que, per egoisme o mandra, he negat a qui ho necessitava.

Em poso els guants, el primer parell, l’altre serà la darrera cosa que em posi, que  impediran al malalt sentir el meu tacte, la calidesa i tendresa de les meves mans. Senyor, hauré de ser creativa per fer arribar el poder guaridor de les teves mans quan les posaves sobre els malalts.

Em col·loco les ulleres de protecció o una màscara que em dificulten tenir una visió nítida de la persona a la qual atendré, i que a ell l’impedeixen veure’m bé els ulls, la meva mirada. Senyor, malgrat aquesta barrera que els meus ulls transmetin l'amor de la teva mirada a Zaqueu.

M’enfundo en la bata plastificada, la lligo darrere el coll i a la cintura, m’arriba fins als peus, cap zona del meu cos ha de quedar descoberta. Aquesta indumentària m’apropa a les dones musulmanes que amaguen el seu cos sota la seva roba i prego per elles.

Senyor, la teva presència, la teva llum que habiten en mi, queda amagada. Per fer brillar aquesta llum hauré de posar-la en un prestatge ben alt, clar que a la teva claror cap foscor no li fa ombra.
Quan ja he acabat tot el ritual, em presento a tu que coneixes i estimes la meva persona i, cap equip de protecció t’impedeix cridar-me pel meu nom.”

Mercè Almirall

Atenta, dispuesta y cuidando.

Este virus ha cambiado tantas cosas... parece mentira que un microorganismo haya podido alterar el orden establecido y amenazar nuestra salud y nuestras vidas obligándonos a reordenar las prioridades. Parece mentira que un microorganismo pueda generar tanto sufrimiento por hacernos enfermar y morir y por obligarnos a vivir esta experiencia aislados, más solos que nunca.

A mí no me ha tocado estar en primera línea esta vez. Son los compañeros (celadores, auxiliares de enfermería, enfermeras, limpiadoras y médicos) de urgencias, medicina interna y cuidados intensivos los que se han ocupado de los enfermos por Covid 19, posteriormente a ellos se han unido neumólogos, cardiólogos, anestesistas, etc. etc. Para todos ellos mi reconocimiento y agradecimiento por el trabajo realizado. Un trabajo focalizado en la enfermedad pero también en la persona que sufre y en la familia que espera noticias en una forzosa distancia...

Son días difíciles, en los que todo el hospital ha cambiado su dinámica de trabajo, donde se percibe la amenaza de un virus que no respeta a los profesionales de la salud. Días en los que no nos vemos las caras porque todos llevamos mascarillas, en los que las reuniones son mínimas y a gran distancia. Días también en los que cada cual es capaz de ofrecer lo mejor de sí mismo, con gran generosidad. Días en los que no hay horarios ni fines de semana porque el objetivo es ayudar. Días en los que también seguimos cuidando de pacientes que no sufren esta nueva infección pero sufren tantos otros problemas y los cuidamos cuando vienen al hospital o por teléfono para que no tengan que salir de casa.

Para mí son días de aprendizaje, de reconocer la fragilidad de la condición humana, la fragilidad de la vida, la de todos pero también de la mía. Son días para aprender a gestionar mi miedo, para conectar con lo profundo y transmitir calma, confianza, cercanía. Días para dar las gracias por el trabajo silencioso de tantas personas. Son días para colaborar discretamente en las tareas que se me encomienden, disponible para los cambios que se van produciendo en esta situación desconocida y cambiante. Son días para tener presente el sufrimiento de tantas personas concretas, de tantas familias por su angustia, miedo, incertidumbre, duelo...
Son días también para cuidarme y cuidar de mi familia. Para que cuando llegue a casa, el médico de la UCI, encuentre un entorno acogedor, espacio para expresar sus emociones y preocupaciones y pueda reponer fuerzas para mañana que será otro día de intenso trabajo.

Son días para volverme hacia dentro, encontrarme con el amor de Dios y hacerme su instrumento.
 
María Nabal
 

Massa sovint, asseguts davant la televisió, assistim aterrits a notícies de catàstrofes en forma de guerres, fam, injustícies socials, èxodes,... I gairebé sempre ens preguntem: i jo com puc ajudar? Què carai puc fer per millorar les condicions d’aquesta gent que pateix tant?

Tots i cadascú de nosaltres, quan triem el nostre futur pensem, de ben segur, en aportar quelcom que faci millorar el nostre entorn i, de retruc, el món. És per això que jo vaig triar ser metge, per ajudar als qui estan malalts i empatitzar amb el seu patiment.

Personalment visc aquest moment intensament, amb màxim respecte i màxima precaució, evidentment, però sense por. Ja fa anys que treballo en una Unitat de Cures Pal·liatives, atenent pacients al final de la seva vida, així com a les seves famílies, procurant-los-hi una mort tranquil·la i serena, vetllant pel seu benestar físic i emocional.

En aquesta situació de pandèmia, la meva feina i la de l’equip de la unitat, de moment, és la mateixa. Rebem a l’hospital malalts pal·liatius de totes les edats, però aquest cop sense les famílies. Mai abans havíem viscut moments tan intensos com aquests. Famílies que voldrien venir a acomiadar el seu estimat i no poden fer-ho perquè estan confinades, altres perquè estan atemorides, altres són lluny i no poden viatjar... Amb totes ells intentem mantenir un contacte diari per informar de l’estat de salut del pacient i procurem que pugui parlar amb el pacient per telèfon o bé establir una videoconferència. L’objectiu és evitar que ningú es senti sol, empresa molt difícil en aquests dies.

Nosaltres, metge, infermeria, auxiliars i personal de neteja, humilment, ens convertim en la mà projectada de tots vosaltres al costat del pacient durant l’ingrés i en el moment del seu traspàs.

La força dels nostres pacients i l’amor i agraïment de tots vosaltres traspassa pantalles, ulleres, mascaretes i bates i ens arriba fins al cor. Gràcies

Antoni Barceló