Pregàries

Amor que ens habita (Mt 10,37-42)

Senyor, estimar els pares i els fills és estimar-te a Tu que els has creat, que habites en ells, i ens els ofereixes com a regal.

Estimar-los és primer de tot estimar-te a Tu amb l’amor amb què Tu ens estimes, adorar-te, agrair-te i celebrar la plenitud de l’Amor.

Senyor ens costa acceptar la nostra creu: el nostre caràcter, la nostra condició física, les limitacions, les  carències o la malaltia... però és amb aquesta creu que tu vols que et seguim. No ens demanes ser perfectes, bonics, simpàtics, savis... tan sols ens desitges per a fer camí plegats, per seguir treballant en l’inacabat.

Senyor, acollir-te a Tu en els altres; en una mirada que aporti confiança, tranquil·litat, en l’escolta sense pressa, dedicant el temps necessari per deixar que l’altre expressi el seu interior i anar-ho dipositant en el nostre cor, en la paraula adequada de to rítmic i harmònic  que aporti pau, en l’abraçada càlida que ens uneixi a l’altre cos del qual Tu n’ets el nucli, en el bes que des dels nostres llavis es diposita en Tu.

Senyor, que transitar amb humilitat per la vida ens vagi fent una mica més dignes de Tu. Gràcies pel teu amor incondicional que va creant humanitat compassiva a través de les nostres vides.

Amén

Mercè Almirall

La por (Mt 10,26-33)

El Senyor ens repeteix incansablement “no tingueu por” i, ens en dóna la raó per no tenir-ne, Ell està amb nosaltres, Ell és el nostre Déu.

Ell coneix prou bé la naturalesa humana i sap que és propi de l’home buscar la seva seguretat, estar protegit en el seu món. Aquesta mirada al seu jo el porta al tancament, a no arriscar, a no donar-se del tot.

Jesús també va sentir por al patiment, l’abandonament i la mort que sabia l’esperava, però va confiar plenament en el Pare i mai es va fer enrere en la seva missió i es va donar fins a l’extrem.

Aquest temps de malaltia ha fet créixer molt la por en les persones, s’ha insistit en l’autoprotecció, en el tancament i, malgrat el dolor i la dificultat en el canvi de vida que ha ocasionat, ha creat una sensació de confort, un acomodament del qual ara fa por sortir-ne, fer de nou passos d’obertura cap al retrobament amb les persones amb qui ens relacionàvem i, que possiblement necessiten de nou el nostre contacte, però que també tenen por.

Senyor, et trobo al carrer en les persones que fa temps no ens veiem i, sols amb la mirada i potser un copet al colze ens diem tantes coses. La pregunta important sempre és la mateixa: “com estàs?, com t’ha anat aquest temps de tancament?” i amb amor acullo la resposta tantes vegades expressió de soledat, tristes i incertesa, però sento que Tu ets allà dient-nos: “ànims, no tingueu por, acosteu-vos, consoleu-vos, estimeu-vos”. Aquest és el meu missatge que tant us he repetit al llarg dels anys, que ha seduït a tantes persones que s’han llençat per a ser-ne testimoni.

Gràcies Pare per tenir cura fins dels nostres cabells, això ens dóna confiança que la nostra vida és a les teves mans i que no ens deixaràs caure. Malgrat la nostra por volem donar testimoni del teu amor en totes les circumstàncies de la vida.

Gràcies per escollir-nos com a deixebles malgrat la nostra por, que siguem receptius a la missió que ens encomanes per fer-te present en les coses de cada dia.

Mercè Almirall

El pa i el vi (Jn 6, 51-58)

El pa és l’aliment més bàsic per a sustentar a moltes persones de cultures diverses. És fruit del treball al camp i de les persones que l’elaboren; serà de blat, d’espelta, integral o de llavors, però sempre amb la massa mare en el seu interior que li és la vida. El mengem, nodreix les nostres cèl·lules, s’incorpora al nostre cos i ens dóna vida. Cal que tinguem cura de fer-lo o comprar-lo, ja que s’acaba i si no el consumim, s’asseca.

Jesús, la seva vida, la seva persona donada és el pa que alimenta per sempre.

Ell mateix sorgit del Pare, per amor als homes, en la seva humanitat es va deixar amassar, fermentar i enfornar per a ser un pa d’amor que es va partir i repartir i ens ensenyà com fer-ho a nosaltres. La farina és Jesús, la vida, el llevat l’Amor del Pare i l’Esperit qui va donant-li forma.

Jesús com a pa es parteix i reparteix, cada tros és amor, és donació total, és ell mateix  qui ens nodreix dia a dia i per sempre. S’incorpora a la nostra persona i es fa U amb nosaltres. Pa per tothom que mai s’esgota, es reparteix fins a la sacietat i encara en sobren set coves.

Jesús és la massa mare que des del nostre interior ens va fent a poc a poc pa torrat, gustós, de molla atapeïda  i de crosta ben cruixent. Malgrat els nostres oblits o errors en el temps del procés ens va convertint en el millor pa, ja que Ell n’és l’essència. La nostra vida és deixar-nos pastar per Jesús, ser pa partit i repartit, confiats que Ell treballa en nosaltres cada dia.

Saber-te nucli del nostre ésser ens fa sentir en comunió amb tots els homes, els que et coneixen i els que no ho fan. Els primers es lliuren a Tu perquè els vagis fent pa des del seu interior i els altres, és des del seu cor que estimant-los esperes.

Et demanem que ens donis cada dia un tros de pa per compartir que ens faci sentir-nos en comunió amb tota la humanitat que Tu tant estimes.

Aixequem la copa de vi per a celebrar la Vida que dóna forma a la nostra.

Mercè Almirall

«El Senyor» (Ex 34,4b-6.8-9)

Ens llevem d’hora, ben d’hora, ben d’hora; ens ha citat «el Senyor». Els nostres ulls no el veuen, però és des del núvol que sentim la seva presència.

«El Senyor», inclinem el nostre cos fins a tocar a terra en adoració, ens posem en contacte amb la terra santa, sentim que formem part de Tu, Senyor.

Senyor, la teva mà ens aixeca suaument per què puguem copsar la teva mirada amorosa fixa en la nostra, sentir el teu desig d’omplir-nos, d’igualar-nos.

«El Senyor», tot amor fidel, compassiu i benigne, et complaus en nosaltres perquè ens sentim sempre acompanyats i ens omples d’esperança per ser creatius en la nova etapa d’incertesa que ens toca viure.

Senyor, pacifica els nostres cors de la por que s’hi ha instal·lat aquests mesos, enrobusteix-los perquè, aprenent a viure amb el coronavirus, tornem a obrir-nos als altres, els seus cors esperen i desitgen la retrobada. Que sapiguem ajudar i dignificar a tantes i tantes persones que, durant aquests mesos, s’han empobrit.  Que tornem amb alegria a participar en les celebracions de l’eucaristia reunits en comunitat, amb totes les garanties sanitàries que ara són necessàries.

«El Senyor», postrats a terra et demanem la teva Pau per aquest món convuls, d’odi als teus fills pel color de la seva pell que els porta a mal viure pels carrers, a l’esclavatge en els treballs, a la mort per aixafament.

Mercè Almirall

Senyor, pacifica els nostres cors (Jn 20,19-23))

Jesús, obrim els cors a la teva trobada en aquest diumenge. Volem que cada dia sigui el primer de la setmana en desig de Tu, en il·lusió per fer créixer la nostra amistat, en inspiració i esforç per descobrir el fonament i la força que ens faci intuir el millor camí per la reconstrucció de la vida que aquest virus ha deixat molt tocada.

Desitgem que la nostra vida esdevingui un seguit de primers dies; d’acció de gràcies, de lloança, de confiança i esforç, guiats per la teva llum.

Senyor, tu que ets la Pau, pacifica els nostres cors. Estan esquerdats, dolguts, tristos, plens d’incertesa i soledat. Sabem que Tu ets dins d’ells patint, compartint, suportant, consolant. Els nostres cors són reflex de les teves ferides en mans i peus, amb Tu ens sentim en comunió amb tant de dolor que pateix la humanitat.

Ens alegrem de sentir-te dins nostre, entre nosaltres i en totes les coses. Senyor meu i Déu meu!

Senyor, gràcies per haver alenat l’Esperit Sant en nosaltres. Malgrat que molts cops no en siguem conscients, Ell il·lumina i guia els nostres passos en la realització dels teus manaments, ens atreu cap a Tu en els altres, ens impulsa a buidar-nos per donar-te cabuda, perquè visquis en nosaltres i tots siguem u amb Tu. Gràcies!

Et donem gràcies per tantes persones que han estat testimoni i transparència teva; en ells t’hem pogut descobrir i reconèixer-te i, humilment seguir-te com ells van fer.

Avui 31 de maig, dia en què va néixer en Ramon Fabregat, els nostres cors t’agraeixen la seva vida. Jesús, que guiats per en Ramon fem créixer el teu grup d’amics.

Gràcies!

Mercè Almirall

Una alegría inmensa (Ef 1,17-23, Mt 28,16-20)

Avui és un dia d’alegria immensa, acudim de nou on Jesús ens ha indicat, l’església, per participar de la festa a què ens convida.

Com els apòstols potser també hem dubtat: la por, la incertesa...però decidits ens hem encaminat a la celebració on farem presents els que trobarem a faltar.

El primer de tot és postrar-nos i adorar tot donant gràcies per estar de nou junts, en comunitat i poder nodrir-nos de Jesús.

Fa una setmana disposada a passejar vaig vestir-me amb roba de muntanya i es va alegrar el meu cor en recordar que aquesta activitat, tan important en la meva vida, m’ha fet sentir criatura en la meravella de la creació.

En decidir cap a on encaminava els passos, el cor em va dir: “cap a la parròquia”. En els darrers mesos no havia fet aquest recorregut, que és l’habitual en mi cada tarda per desplaçar-me als espais on realitzo l’activitat espiritual i d’acompanyament. Cada pas, fet com a pregària, anava omplint el meu cor d’alegria.

La parròquia estava oberta i en Roger al despatx. Quanta alegria en retrobar-nos! Però l’emoció va esclatar en obrir l’església, allà estava la creu en el silenci i la soledat des de l’esclat de la pandèmia, Li vaig dir a Jesús que l’estimava i el vaig adorar.

Vaig tornar a casa ben feliç, per la indumentària que m’identificava amb la bellesa i per la creu que era fruit de l’estimació total a la bellesa.

Durant aquest temps de confinament Tu, Senyor, has il·luminat els nostres cors amb la teva presència, ens has obsequiat de paciència, ens has acompanyat en la soledat, ens has consolat en el dolor i la pèrdua, ens has omplert d’alegria i d’esperança amb les mostres d’estimació, solidaritat i bondat de tantes persones del nostre entorn que han vetllat pel nostre benestar.

Ens has fet sentir comunitat gràcies a l’esforç dels teus amics que amb intel·ligència, profunditat i domini de les tecnologies t’han apropat a les nostres cases, des d’on l’Esperit ens ha fet sentir formar part del teu cos que és l’Església.

Ara de nou ens envies a donar testimoni de tants dons rebuts. Que l’Esperit vagi transformant la nostra vida i la faci transparència de la teva.

Mercè Almirall

Gaudir de l'alegria de Déu

Jesús, des de fa més de dos mil anys, en la compareixença diària, el teu missatge és clar, entenedor i, sempre el mateix per no desorientar, no té lletra petita, no amaga cap parany. Es resumeix en una paraula, un verb, ESTIMAR.

En aquests temps que vivim en què desitgem que, en tota normativa o protocol d’actuació que se’ns doni, quedi clarament redactat que fer o que no en totes les circumstàncies  i supòsits, el teu missatge és ben clar: estimar-te a Tu, al Pare i a tothom i fer-ho sempre!

Estimar és una acció que sorgeix de l’AMOR que és el Pare i que va mostrar, a la nostra ceguesa, en Jesús, en la seva vida, en la mirada posada en el Pare i en els homes.

Estimar sense protagonisme, sense voler el prestigi ni el reconeixement si no posant-se als peus dels altres i mirant-los als ulls amorosament.

En aquest temps de la COVID en què en cada compareixença se’ns han donat xifres de morts, que ens han horroritzat per l’elevat nombre però, sobretot, perquè ens han recordat que la mort segueix existint malgrat el nostre desig de fer-la desaparèixer del nostre món del benestar, Tu ens parles de vida, de la VIDA que ens omple de vida i, que ni  tot el dolor ni la mort física poden apagar.

Aquesta vida no es mesura en xifres, és des del principi i per sempre!

Jesús hi ha res millor que estimar-te?

Jesús, que fer amb tant d’amor rebut si no donar-lo?

Pare, que l’Esperit ens ajudi a gaudir-te en el silenci de la pregària, a deixar-te espai perquè vagis prenent possessió de nosaltres, a ser torrent del teu amor que amari els altres i així, des de tots els cors, retorni a Tu en adoració i lloança.

Mercè Almirall

Gaudir de l'alegria de Déu

En aquest temps de tancament recordo tantes mostres del teu amor com m’has ofert i, que amb sensibilitat de cor he assaborit i te’n dono gràcies.

M’he deixat omplir de Tu i t’he adorat en cada sortida a la muntanya, de casa nostra o de ben lluny, que amb il·lusió i empeny he fet.

Faig memòria de les llargues caminades per camins empinats, de les arbredes de tons verds en primavera o ocres a  la tardor, d’ombra tènue i ambient refrescant, pels que he avançat, dels prats d’herba fresca on m’has fet reposar, dels rierols d’aigües tranquil·les o braves on m’has retornat.

M’embadaleixo amb la caiguda d’aigua de les cascades, de vegades en minúscules i vaporoses gotes d’altres en grans dolls d’aigua sorollosa i potent que recull una gran poua d’un blau intens.

M’he emocionat i m’he deixat pintar el cor amb les tonalitats més impensades en les sortides i postes de sol, amb la varietat de la paleta de colors amb què vesties a les flors que entapissaven el paisatge sense que elles fessin res d’especial per ser tan formoses.

He buscat dins meu la música que els refilets dels ocells, com a notes d’una partitura, han donat forma a una simfonia que he escoltat i des de la que he agraït aquest do que Tu els has obsequiat per glorificar-te i m’he unit a la seva lloança.

Moltes vegades m’ha sorprès que tanta bellesa la creessis per gaudir-la Tu sol perquè a pocs homes els és possible veure-la i emocionar-se’n.

Al llarg de la vida m’he sentit molt afortunada d’haver pres part en el teu meravellós espectacle, no sols com espectadora sinó sentint-me’n part, per la mateixa bellesa amb què Tu m’has creat.

Ara, des de casa ho revisc “como si presente me hallase” i de nou neix en mi el sentiment d’adoració i agraïment per poder gaudir de l’alegria de Déu.

Mercè Almirall

La desescalada (Jn, 14,1-12)

La vida és com una via d’escalada per arribar al cim d’un pic del que em llegit ressenyes, hem vist reportatges o, encara millor, hem escoltat el relat que, a cau d’orella, ens ha fet  la persona més estimada, en qui confiem i que és ben coneixedora de la ruta i de la bellesa i l’impressionant vista que des de dalt és té. Val la pena anar-hi!!

Abans d’iniciar l’escalada, estudiem la ressenya de la via. Té trams de baix grau de dificultat, d’altres més difícils, exposats i fins algun tram d’artificial.

Decidits amb tot l’equipament necessari (mosquetons, claus, rapelador, l’arnés i les cordes) juntament amb d’altres companys fem una cordada i iniciem l’ascens.

En alguna ocasió, bé perquè la via revesteix una major dificultat que l'esperada, ens hem equivocat de ruta, s’acosta una tempesta o ens fallen les forces, desescalem!!

Poc a poc, amb prudència i un cert desencant anem desfent la ruta per la que havíem pujat.

Però de nou, amb l’amic expert de qui ens en fiem a ulls clucs, perquè ell ja hi ha pujat, repassem de nou pas a pas els trams de la via i valorem el que vam fer bé i el que  vam equivocar amb la il·lusió de tornar-ho a intentar.

El cim és tan bonic, lluminós, amb una gran perspectiva; és el cel!. L’amic el coneix molt bé i desitja que també nosaltres puguem arribar a gaudir-lo.

Senyor, Tu ets el camí, la veritat i la vida, encén en el nostre interior la il·lusió per fer l’ascensió de la nostra vida per arribar a conèixer l’estança que en el cim ens tens reservada. Tu ets el primer de la cordada, coneixes molt bé la via i no ens abandones malgrat que la nostra petitesa i limitació ens obligui a desescalar una i una altra vegada. No deixis mai d’animar-nos a seguir-te i a intentar-ho de nou.

Que l’Esperit ens doni coneixement intern de Jesús per més estimar-lo i seguir-lo.

Amén

El bon Pastor (Jn 10,1-10)

Estem en el tancat, que és el món, juntament amb moltes ovelles de diferents races,  totes creades per Tu.

La diversitat i la llibertat per escollir,  que ens has donat, fa que unes portin la marca d’un pastor, d’un altre o de ningú.

Truques a la porta del tancat i la nostra espera es torna delit per veure’t i correm cap a Tu i afinem bé l’oïda per escoltar el nostre nom.

Ens arriba la teva veu, com una melodia, que crida el nostre nom. En tantes circumstàncies i persones,  en els refilets dels ocells, en la bellesa de la natura, en els plors dels qui estan tristos, en el clam dels qui pateixen.... sentim el nostre nom.  Et reconeixem i ens apropem cap a les teves cames perquè volem sentir-te ben a prop.

Confiats caminem darrere teu i sentim com el camí ens va apropant més i més a Tu.  Esculls el prat i el rierol on et fas trobadís, ens permets conèixer-te, estimar-te i anem creant lligams en el nostre cor.

Senyor, apropar-nos a Tu ens fa lliures. Tu ens permets entrar i sortir de la pleta, coneixes el nostre interior inquiet i dubitatiu que desitja descobrir d’altres ramats i d’altres pastors, però quan cansats tornem a casa ens aculls amorosament, ens acaricies els rinxols i ens ofereixes el farratge més tendre, per si hem passat gana.

Jesús, ajuda’ns a descobrir i creure que en Tu hi ha la vida, que Tu ens dónes VIDA a desdir.

Amén.

Mercè Almirall

D'on li ve tot això?

Senyor, aquest temps de la COVID fa que sigui més conscient de certes coses a les quals no donava massa valor; potser sols les emprava i prou. Tu els donaves vida i eres vida en elles.

A l’hospital em vestia amb els pijames blancs per higiene i, un cop utilitzats els tirava a rentar i me’n posava de nets.

No em parava a pensar en totes les persones que havien treballat, en llocs ben llunyans i, potser en condicions d’explotació per a fer el teixit i fabricar-los. Sols l’etiqueta identificava l’empresari, res deia del nom de la persona que els havia cosit.

En els pijames, amb una funció clara de vestir i protegir i, en l’esforç de les persones humils a les quals aquesta feina els permet subsistir, hi ets Tu. “D’on li ve la saviesa i aquests miracles?”

Ara, per tot equip de protecció utilitzem unes bates fetes de bosses de plàstic. Quan me’n poso una, per seguretat, porto al pensament la senyora que generosament l’ha confeccionada.

Les bates són de colors variats, les mànigues poden ser diferents que el cos, unes cosides d’altres enganyades amb cel·lo, unes amb punys que es poden ajustar, d’altres de màniga molt ampla, unes amb el cinturó enganxat al davant d’altres en una tira separada. En totes estàs Tu, en l’esforç i amabilitat de cada dona, en la compassió i agraïment del seu cor, en la voluntat de ser servei i de preocupar-se pels sanitaris.

Les porten en paquets fets de bossa on hi ha escrit en nombre de bates que hi contenen i amb un missatge donant coratge i esperança i que transmet molt d’amor.

Tu, Senyor, ets en el cor de cada persona que ha fet la bata, en la protecció que ens ofereix, cosa en que Tu ets especialista, i en les notes amoroses que, com un collage, anem enganxant en la paret de la saleta del cafè.

 “No són filles del fuster? D’on els ve aquesta saviesa i aquests miracles? D’on els ve tot això?”. Sens dubte de TU!   

Mercè Almirall

Atrets pel pare

Pare m’atreus des del tot en el qual tu ets l’existència, i fas esclatar, del  meu jo que ets tu, un profund sentiment d’agraïment per la vida, per la meva vida. M’atreus a ser instruïda per a conèixer, estimar i seguir més a Jesús.

A poc a poc et vaig descobrint, et vaig estimant més i, em vaig obrint al teu misteri per deixar-te fer en mi, per viure en Jesús, que és vida per sempre.

En aquest temps de la COVID, un virus desconegut està desgavellant la humanitat superba, que es creia dominar-ho i controlar-ho tot, fins la mort, sense importar la vida humana en tantes ocasions, sense estimar els altres. Per tant d’amor que sents pels teus fills els mostres la seva vulnerabilitat i petitesa dins el teu jo, amb el desig  d’atreure el seu cor a Tu i ensenyar-los que ets la veritat i la vida.

Ara, Pare, instrueix, com a mestre incansable, i reparteix amb saviesa els teus  talents, a totes les persones que posen el seu coneixement i esforç per a saber més i més de la malaltia, per intentar trobar el tractament més adequat i per a descobrir una vacuna que aturi el dolor i la mort que genera.

Tu que ets la saviesa, fes brollar del cor dels sanitaris que, protegits amb els equips molts cops insuficients, atenen els malalts de ben a prop: riquesa d’estimació, compassió, delicadesa i bon tracte. Jesús, coneixent bé el Pare, no ho feies Tu així?

Pare, atreu-nos cap a Tu i fes-nos sentir l’estimació que la vida d’entrega del teu fill ens va donar i ens dóna.

Desitjo caminar al costat de Jesús i saber fer present la vida eterna, aquí i ara, enmig de tant patiment i, agrair tanta estimació que rebo, com un regal, de tantes persones que m’acompanyen. Senyor, beneeix-les.

Mercè Almirall

Maria

Entro a urgències, la majoria del personal que hi treballa són dones i, en el meu cor inspires la més  profunda salutació: “ets beneïda entre totes les dones”. Sento que la teva benedicció recau en elles, cada una és única per a tu, les has creat meravelloses als teus ulls.

Senyor, ens les obsequies com un regal per a les altres; perquè no ens n’alegrem i t’ho agraïm? Al llarg del dia ens dónes l’oportunitat de rebre’l i de fer-ne festa, però des del nostre tancament, la nostra crítica, l’enveja o la indiferència ni ens n’adonem.

Senyor, tu fas, tu et dónes, tu les il·lumines, les estimes, les acompanyes i fas present la teva bondat a través d’elles, malgrat que no creguin en Tu. Mai no et canses de donar-te i omplir-les.

Pare, en el treball de cada dona et parteixes i reparteixes i ets un bàlsam pels malalts. Sento que des  d’elles et rebo i, en silenci elevo el meu cant de lloança: “la meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva”.

Mercè Almirall
 

Tu ets l'aliment

Jesús, asseguda davant teu, juntament amb moltíssima gent, t’escolto com si sols parlessis per a mi. Les teves paraules omplen i alimenten el meu cor, em transmeten esperança, i em mostren la compassió i l’amor del Pare.

Em deleixo, embadalida, escoltant-te, s’està tan bé que ni jo ni cap altra persona sentim gana, son o cansament.

En el món actual la gent persegueix, per tots els mitjans, emocions, paraules, sons o ídols que els omplin, però l’efecte és evanescent.

S’amunteguen milers de persones en les curses urbanes o de muntanya, en cada una se supera el nombre de participants. Busquen el plaer d’uns segons  menys en el crono, en la forma física o en formar part dels que com ells han fet de córrer la seva religió.

S’apinyen drets, saltant, esquitxant-se amb la suor dels de l’entorn, cantant i cridant, en els concerts dels seus ídols als quals enfervorits segueixen.

Estan ben atapeïts i en condicions de vida deplorables als camps de refugiats. Els manté en vida l’esperança d’una paraula d’acollida, d’un document de refugiat o d’una frontera que els obri la porta cap al futur somniat i els retorni la dignitat.

Entren a urgències uns i uns altres. Pacients esperen en la sala o als passadissos que puguin ser atesos. En el fons del seu cor desitgen millorar del mal que els afligeix. Esperen paraules acollidores que els mostrin respecte i interès per la seva vida plena d’esforç d’expectatives. Accepten les proves i els tractaments amb esperança i agraïment.

Desitgen el mateix que els malalts que s’amuntegaven al teu entorn o que les persones que en escoltar-te oblidaven el pas del temps: ser guarits pel teu amor. Senyor, m’interpel·la la teva resposta: “doneu-los menjar vosaltres mateixos” i et demano ser la teva voluntat.

Nosaltres ens reunim entorn de l’eucaristia, ara virtualment, com a comunitat que  ens coneixem, ens estimem i formem una gran família, per a escoltar el que vols dir-nos  i alimentar-nos de Tu, que et parteixes i et reparteixes, per incorporar-te a les nostres cèl·lules i nodrir els nostres cors.

Mercè Almirall

El cep veritable

La realitat COVID em centra en l’eix de la meva vida. Em fa trobar el meu jo, que és Tu en mi, en el moment present.

És una intuïció, un desig, una esperança que Tu com a terrissaire em vagis modelant com a peça única, sorgida de la teva inspiració.

Com a sarment em nodreixo de Tu, ben unida al cep deixo que em vagis infonent el teu vigor fins al moment d’esclatar en un raïm de grans terços, lluents i dolços.

Els dies van passant en aquest confinament que, per a mi s’expressa en el treball, en la donació i la trobada, on el teu rostre se’m mostra en tants de rostres, on Tu et fas present i omples el meu jo de Tu.

L’agenda del mòbil em recorda puntualment les activitats que cada dia em feien travessar a l’altra riba per donar-me en servei, en acompanyament, en trobada per a compartir la fe amb el grup, en estona de pregària els dijous, en reunions i més reunions que, sento tu inspiraves, acompanyaves, i conduïes.

Era intensa l’activitat i no sempre em donava plenitud i pau.

Ara deixo que els recordatoris de l’agenda passin, em porten al passat, que anunciava el futur pròxim o llunyà, que eren un fil conductor en la meva vida. Visc centrada en el futur més que en el present, que és l’única realitat, és on jo i Tu existim, ens trobem, en vivim, ens transformem.

Els recordatoris els faig pregària i benedicció per a totes les persones amb qui m’hagués trobat. En esperit em sento en comunió amb elles.

Senyor, que aquest temps m’ajudi a deixar-me netejar del meu jo protagonista per, humilment, donar tot el fruit que de mi desitges i que, en el dia a dia, la meva agenda sigui caminar cap a ser U amb Tu.

Mercè Almirall

Tu ets la llum

Senyor, vaig sorgir de la teva llum, ets una flama que mai s’apaga en el meu interior perquè la meva vida sigui llum pels altres, perquè la visqui en la claror que la fosca no pot apagar.

A la teva calidesa encomano en Francesc i la gent de Goundi.

L’Àfrica té la teva llum, de colors intensos i d’una calidesa especial que t’atrapa i  sedueix tot el teu ésser per sempre més. És en el  cor com un estel resplendent de sentiments i desitjos que, com una brúixola,  orienta  al  nord el fet de pensar i de fer.

Hi ha homes que veuen llum en la riquesa del seu subsòl i actuen en la fosca per apropiar-se’n, per enriquir-se’n, sense importar-los la seva gent.

Pare fa molts anys vas encendre el cor d’en Francesc amb la llum de Goundi i mai ha deixat de cremar. Has il·luminat el rumb del seu caminar, has estat la font de la seva donació total per aquella gent i, és el seu desig transparentar la teva flama mentre pugui.

Senyor, en aquest continent tan oblidat i maltractat també ha arribat la COVID i els causa la mort. Ells no diferencien aquesta malaltia de tantes altres que els maten: xarampió, malària, meningitis, tuberculosi, SIDA, diarrea, desnutrició...  No disposen de mètodes diagnòstics, el sistema sanitari és ben precari i els mètodes de prevenció els són impossibles de complir. Els manca aigua en condicions per a rentar-se les mans, viuen en grups familiars molt grans, no disposen de mascaretes... Que poden fer?

En Francesc diu que són els oblidats de la terra!! A les teves mans poso els teus petits que en Tu confien i a qui amb senzillesa estimen.

Mercè Almirall

Gràcies Pare!

Gràcies Pare per haver viscut, en Xavier i jo, aquests dies de la seva malaltia COVID. Tu has estat acompanyant-nos, present i vigilant en tot moment com el Bon Pastor que ets.

Des de la distància, ell tancat en una habitació i jo en la resta del pis, he sentit la teva presència en el silenci de la soledat

En l’habitació has estat company de viatge d’en Xavier; en el seu malestar que el mantenia ajagut al llit, en les llargues estones de lectura, de mirar pel·lícules a l’ordinador o en les hores que la radio l’ha mantingut distret

Jo des de fora, he seguit amb la rutina del treball a l’hospital i m’he esforçat a ser servei. Amb estimació m’he encarregat de la seva alimentació, de la neteja, sobretot he estat atenta al seu estat de salut i al que necessités.

Amb Tu Senyor m’he posat guants i mascareta, m’he rentat les mans, infinitat de vegades, he deixat davant la porta la safata i l’he recollit, he desinfectat...Tot fet des del servei.

Gràcies per haver-nos acompanyat a través de les trucades, dels WhatsApp o amb l’interès dels companys. Gràcies ens coneixes pel nom com a ovelles del teu ramat i ens cuides i ens portes a coll quan ho necessitem.

Gràcies perquè ens has donat el teu amor, la millor medicina, per seguir el camí plegats.

Mercè Almirall

Senyor meu i Déu meu!

En Marc va néixer, com tu Jesús, en un llogaret d’una zona remota de Nepal, una vida senzilla i de molta pobresa.

Als sis anys una persona del poder se’l va endur i el va donar en adopció a una parella catalana de qui va rebre estimació, una vida millor i la possibilitat d’estudiar. Es va fer metge.

Jesús, mai vas deixar de recordar-li d’on venia, a quina gent pertanyia i, als vint anys va tornar a Nepal per retrobar-se amb la seva família, la seva vila, la seva gent.

Vas posar en el seu cor el desig de poder donar els talents que li havien regalat per millorar la vida dels seus. Abans d’acabar la residència ho va deixar tot i, amb el suport de molts i carregat de material, que li van proporcionar els companys, familiars i amics, va marxar.

Fa uns tres anys que està allà, amb recursos escassos ha fet un consultori al qual es desplacen, fent llargues jornades de camí, els malalts. Quan ells no poden anar-hi, amb la motxilla a l’esquena, camina per la vall i els va a veure a les viles. Tracta el que pot i educa a la població per a millorar la higiene i, així evitar infeccions. Senyor, també tu vas atendre molts malalts per on vas passar, sense descans, i els vas oferir la teva mirada, la tendresa del teu cor i les teves carícies guaridores i de consol..

El mes de març, en Marc estava a Katmandú on havia anat a fer gestions de l’ONG i a intentar aconseguir del govern un metge que l’ajudi, quan va aparèixer el coronavirus. El vol no va sortir i, juntament amb cent vuitanta persones van emprendre el camí cap a casa. Primer en uns autobusos per unes pistes horroroses i després a peu.

Dies i dies de fer camí, nevant, amb fred, molls, amb unes galetes per tot menjar, adults i nens, amb les motxilles carregades de material a l’esquena. Quan passaven per les viles la policia els pegava amb bastons, com leprosos, els volien morts. Caminaven de nit amb molta por i en Marc, amb una visió de primer món, estava horroritzat pel tracte, per la manca de socors i  pel desig d’apartar-los.

Jesús com en el desert tu els guiaves com a Bon Pastor, mai els vas abandonar, els infonies ànims i força per seguir endavant.

Van arribar a la seva regió i el van reconèixer: “el metge” i sota cobert els van acollir. Les teves ovelles et van reconèixer i les vas aixoplugar en el corral on es van sentir segures.

Ara estan en quarantena, en Marc fa formació sobre mesures de protecció per la COVID, en espera de poder seguir el camí cap a la seva població.

Jesús, has estat en el  seu cor, al seu costat i davant d’ells, fins a fer-los reposar en prats deliciosos.

Els beneeixo perquè la teva benedicció recaigui sobre ells, persones de Nepal, país que porto al cor. Et dono gràcies per haver-me fet conèixer a en Marc, haver posat un granet de sorra en la seva formació i poder des d’aquí col·laborar amb ell.

                                                                                                                    Mercè Almirall

Senyor meu i Déu meu! (Jn 20,19-31)

Jesús, vull creure en tu! Et vull reconèixer lluminós, amb els vestits immaculats de colors pastel, tal com els pintors t’han plasmat en les teles o, per les ferides que en la teva humanitat et van infligir a la passió?

Jesús, et veig en els rostres desencaixats per tant patiment i la mirada plorosa i desesperada dels rohingyes en arribar a la costa de Bangladesh després de navegar a la deriva durant dos mesos, en mar obert, fugint dels homes que els han volgut exterminar.  Senyor meu i Déu meu!

Miro les teves mans perforades pels claus en els congolesos afectats per l’Ebola, malaltia que no entenen, que els mata, els aïlla i els enterra en la soledat. Senyor meu i Déu meu!

El teu cos, maltret, reposa en les hamaques que per humanitat han posat al pavelló de Balàfia. Allà s’estan suportant el confinament, des de fa setmanes, persones sense sostre o amb addiccions fetes al carrer. Senyor meu i Déu meu!

Veig les teves nafres en la soledat de tantes persones que s’estan a casa tancades sense importar a ningú el seu estat, sense parlar en tot el dia i així dia rere dia. Senyor meu i Déu meu!

Toco les ferides de les teves mans en els malalts de COVID que estan ingressats en aïllament, sols, esperant les paraules amables del personal que els atén. Senyor meu i Déu meu!

Poso la mà al teu costat en els infants violats, abusats, explotats sexualment per persones d’ànima negra i perversa. Senyor meu i Déu meu!

Senyor, ets en les ferides del meu cor, en el dolor per tantes morts no acompanyades, en l’estimació per l’amic trencada sobtadament, en la meva debilitat i fragilitat. Em poso als teus peus i t’adoro. Senyor meu i Déu meu!

Gràcies Jesús per seguir glorificant al Pare des de la humanitat  de la qual vas participar i en la que et vas quedar. Creure en Tu m’aporta pau. Senyor meu i Déu meu!

Alena sobre meu el teu Esperit, que em faci créixer el desig de creure en Tu que habites en cada persona com a Crist Ressuscitat. Senyor meu i Déu meu        

Mercè Almirall

Tot ho has fet bé

Pare, gràcies per aquest nou dia que, com un regal desembolico sense pressa per a deixar-me sorprendre per tots els detalls que m’aniràs descobrint i poder-los assaborir i fer-ne lloança Tot ho has fet bé.

En aixecar la persiana una piuladissa d’ocells de diferents tons i refilets et lloen entonant laudes. Sento que em saludes en aquells cants, que els has obsequiat com a do i, m’afegeixo a la seva lloança. Tot ho has fet bé.

De camí cap a l’hospital em sorprèn l’esplendor dels pollancres que suaument balancegen les noves fulles al ritme que els infons. Com a banderoles d’oració budista el seu moviment t’és lloança. Tot ho has fet bé.

Segueixo i passo per una finca on una plantació de faves s’esforça per ser cada dia més alta, per donar més i millors fruits, si pot ser el 100 per 100 millor. Tu les vigiles atentament i els dónes vida. Tot ho has fet bé.

Els rosers amb flors de colors variats: grogues, roses, vermelles, taronges...  Quin goig que fa el jardí, intueixo la seva flaira. Tu les cuides i elles es senten úniques i les més belles. Tot ho has fet  bé.

A la finca del costat hi viuen moltes gallines, uns galls i dos cignes de coll llarg i plomatge blanc que es desperten, canten i picotegen el terra amb l’esperança de trobar algun cuc que la pluja hagi fet sortir. Tot ho has fet bé.

Finalment passo per l’hivernacle, totes les plantes resten ben afilerades, sempre en la mateixa situació. L’amo les rega amb delicadesa i afecte i els explica que un virus té confinats els compradors. Elles se senten estimades i pacientment esperen el temps de la sembra. Tot ho has fet bé.

Arribo a l’hospital, em tapo la boca, ensenyo la identificació i entro en el teu santuari on cada persona amb qui em relacionaré aquest dia és temple sagrat. Tot ho has fet bé.

Mercè Almirall

Senyor et reconec

Camino cap a Emaús, és un recorregut que faig diàriament per a ser servei. Vaig tancada en la meva tristesa pels esdeveniments actuals, la preocupació per l’esdevenidor o la duresa del treball que el dia d’avui m’oferirà.

Tu, Jesús, camines al meu costat, acompanyes i pateixes el meu tancament i t’interesses per mi amb el desig que et faci confidència, que obri el meu cor a tu.

Jesús, m’atreus des del cor dels metges que cansats acaben la guàrdia i que percebo en  l’explicació que fan dels malalts que han quedat a urgències.

A l’hora del cafè amb els companys, tot mantenint la distància i amb la mascareta penjant d’una orella, m’atreus des de cadascun d’ells quan comparteixen les seves pors, els seus dubtes en l’evolució de la pandèmia o els problemes familiars.

Em saludes amb el somriure que em fa la netejadora quan em veu i la rebuda amb un bon dia de les infermeres.

En entrar en un box em sento atreta per tu des del cor del malalt que està físicament i emocionalment afectat i que em mira encuriosit per sobre de la mascareta.

Te m’acostes des de la senzillesa en què els residents em pregunten si poden comentar-me un malalt per decidir l’actuació més adequada a seguir.

Des del cor d’aquestes i tantes i tantes altres persones reconec que et parteixes, et reparteixes i te m’ ofereixes ressuscitat.

M’atanso a tants cors on tu ets present que el meu abrusa i en sentir-te en mi segueixo el camí amb el desig de donar testimoni del teu amor que m’omple fins a vessar.

Mercè Almirall
 

Tristesa

M’estic al sepulcre molt trista, ploro per la pèrdua de l’amic Ramon. En la soledat que   aquesta malaltia imposa, sense poder compartir les llàgrimes, sense algú que me les eixugui, sense una espatlla on plorar, sense una abraçada càlida i amorosa.

Ploro sola, els ulls envermellits, ullerosos i amb el cor trencat.

És tanta la pena que vens tu, Jesús, i no et reconec, repeteixo el mateix lament: per què?, on l’han posat, no el tornaré a veure, no m’he pogut acomiadar ni fer-li un últim petó. Quin buit a les reunions de grup sense les seves intervencions de to tranquil i amorós per Jesús, a les celebracions on el vi i el cava ens alegraven i feien festa al nostre cor...

És tant el trencament del meu cor que sols en reconèixer la teva veu que em crida: “Mercè” s’obre una escletxa de llum en el meu interior i començo a intuir que en Ramon és en aquests sentiments, en tants records i vivències, en la petjada que en la meva vida ha deixat, que ressuscita i des del cor puc mostrar-li la meva estimació, l’agraïment i, l’esperança en retrobar-nos  al cel, com ell deia que faríem.

Mercè Almirall

Gotes

Visc en un pis alt des d’on gaudeixo de bones vistes, la millor el Cotiella, em cal baixar fins a avall de tot per trobar la llibertat, la vida, la resurrecció. Baixo a poc a poc i suaument fent de cada passa una pregària i arribo al carrer. Cal baixar al sepulcre per ressuscitar.

Una alenada d’aire fresc i sense barreres que el confinin m’envaeix i el respiro profundament. Pare, en cada inspiració oxigenes les meves cèl·lules i, en cada espiració intento que surti el que aquests dies de patiment s’ha acumulat en un racó del meu cor i que l’enfosqueix.

Plou!!

Rebo amb adoració les gotes de pluja, gotes que vénen de Tu, són Tu mateix, carregades d’amor, d’esperança i de vida.

Gotes que són llàgrimes per tant dolor en què ets immers i des del que fas present la teva compassió.

Gotes que netegen els virus que emmalalteixen el nostre cor i que el fan morir a poc a poc en allunyar-nos de Tu.

Gotes que beneeixen les nostres vides, ara en un aïllament pel qual no estàvem preparats i que ens ha obligat a reinventar-nos per portar-lo.

Gotes que purifiquen els nostres egoismes que ens fa oblidar de  la humanitat i del planeta dels que en formem part.

Gotes que assaonen la terra i la fan germinar, que donen verdor als arbres i energia als rius.

Sento les gotes en la pell amb agraïment, amb elles tu m’acaricies, em deixo amarar pel teu amor.

Les gotes retornaran a Tu després d’haver deixat la teva petjada en la nostra existència. “Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. (Is 55,10-11)

Caminem per la vida oberts i expectants a la trobada de Jesús ressuscitat.

Mercè Almirall

Perdó

Jesús, el cor dels homes, tancat, egoista i esporuguit no va voler acceptar l’amor del Pare que tu vas mostrar amb la teva vida. Orgullosos i superbs et van infligir tant de mal que et va portar a la mort.

Tal com havies anunciat vas plantar la tenda entre nosaltres i habites en l’interior de cadascú.

L’home segueix fent-te mal i tu amb pena i compassió, el sofreixes i l’acompanyes. Dolor per les persones que s’ofeguen en la Mediterrània, pels que es desplacen a causa de les guerres, pels que mal viuen en els camps de refugiats o aïllats per alts murs. Pateixes quan l’Ebola infecta i mata, quan milions de llagostes destrueixen les collites i porten la fam i la mort, pels malalts de la COVID que moren sols, o pels que no tenen un sostre on confinar-se.

Jesús, tu vas perdonar per amor, des de la creu, a tots els homes i,  els segueixes perdonant per no utilitzar bé la llibertat i la capacitat de decidir, regal del Pare, en benefici dels altres i no en el del propi ego.

Malgrat tant dolor que insistentment et causem, tu Senyor ens perdones perquè no sabem el que fem.

Postrada davant la creu, alço els ulls per mirar el teu rostre que tant dolor ha desfigurat i que segueix transparentant tant d’amor que no puc mesurar.

Des del meu cor trencat et demano perdó i confio que em faràs millor des de la meva fragilitat.

Amb el palmell de la mà recullo una llàgrima que suaument llisca dels teus ulls i la poso al meu cor, ben endins i t’adoro.

Amén.

Mercè Almirall

Una paraula centra avui la meva pregària: SERVEI.

Jesús, en el pentagrama de la teva vida vas anar escrivint una sinfonia posant el servei en cada nota. Vas ser servei fins a donar la teva vida per estimació.

Ens vas mostrar l’actitud de servei al preocupar-te pels altres.

Ara, 2000 anys després, et poses als meus peus i desitges servir-me.

-       A mi, Senyor, tu el fill de Déu, vols rentar-me els peus?. Sóc jo qui m’hauria d’agenollar davant teu i besar-te’ls!

-       Mercè, deixa’m rentar-te’ls!!. Les meves mans estant aspres, com les teves que fa setmanes neteges ben sovint, de tant rentar a la humanitat que molt estimo. Deixa’m servir-te!

Em mires, com sempre, amb tendresa i et deixo fer: en el nou dia que em regales, en la dutxa calenteta que tonifica el meu cos i el disposa pel treball, en la piuladissa matinal dels ocells a la que m’uneixo per lloar-te.

Em serveixes en les persones que per WhatsApp s’interessen per nosaltres, per com porto la feina, per la salut d’en Xavier… Sento la teva presencia en l’espelma que mantinc encesa davant la creu, en tants textos, enllaços, YouTube que rebo i que em parlen de tu, en el silenci que em  pacifica el cor en les estones de pregària…

Jesús, jo intento servir-te estant atenta a tantes persones que omplen la meva vida: una trucada a les que estant soles, malaltes, a les meves filles… Em poso als peus dels malalts i procuro fer-los arribar l’escalfor de les teves mans als meus peus.

Jesús sense el teu servei no puc fer res. Renta’m  també les mans i el cap!

Mercè Almirall