Sant Ignasi Pelegrí (III), a càrrec de Carles Marcet s.j.

De la mateixa manera que hem fet en els darrers números del TRUC, aquest mes publiquem el darrer resum de les xerrades que va impartir el P. Carles Marcet s.j. al tercer seminari de Cristianisme i Justícia-EIDES d’aquest curs, a l’abril passat, al voltant de la figura de Sant Ignasi, vist com una persona que fa camí i que es descobreix a si mateix i als altres

Havíem deixat Ignasi a Manresa on, entre moltes altres coses, passejant per la vora del Cardener, va tenir una visió que el sacsejà, fent-li veure el sentit de la seva vida i del que li anava passant. A partir, aquell moment, va voler anar a Terra Santa i allà s’emportarà:

·         Un autoconeixement més gran i més coneixement de Déu, perquè si porta Déu a dintre i li deixa espai, passa a des-centrar-se (treure’s ell del centre) per acabar altra vegada a re-centrar-se.

·         Una conversió cap al món. Reconeix que ha de tornar al món amb mirada diferent, amb  presència de Déu, com a lloc de trobada i de servei.

·         Aquest tornar al món és per ajudar les ànimes; donar a conèixer la seva experiència de Déu. Ajudar-les a trobar-se amb Déu i complir la seva voluntat.

·         Convenciment que Déu vol comunicar-se com a font de la vida. Desig de Déu i desig dels homes. A ell li ha passat i vol proposar-ho als altres.

Amb tot aquest bagatge vol pelegrinar a Terra Santa, com feien molts cristians en aquell temps. Així, doncs, va de Manresa a Barcelona on s’embarca cap a Venècia i d’allí a Terra Santa. Aquest és el seu itinerari exterior. En l’itinerari interior descobreix que porta:

·         Confiança en Déu: Déu és l’Altre que va amb l’un. El sentit d’alteritat que el fa ser a ell mateix. D’aquí agafa la confiança.

·         Pobresa: Vol expressar la seva confiança plena en Déu. Tot això per ajudar les ànimes; és a dir en sentit apostòlic, no centrat en un mateix.

·         La Humanitat de Jesús: Ell vol estar a prop dels llocs on va viure i configurar-se en Crist.

A l’arribar a Jerusalem li fan veure i comprèn que no pot quedar-se, tal com ell volia, perquè hi havia moltes lluites i aldarulls. Descobreix que la fi del pelegrinatge no és Jerusalem, sinó Déu mateix, la plena compenetració amb Ell. Propi del pelegrí és estimar-ho tot, però no quedar retingut en res. La fi és Déu. Cal abnegació.

Surt mobilitzat d’aquesta experiència dura, però que no el portarà a la desolació, sinó a la consolació que li fa consolidar la fe, l’esperança i la caritat. Pensa el que pot fer i veu que li falten estudis (no en tenia) i va a estudiar a Barcelona. Fa dos anys de Gramàtica llatina. Després va a Alcalà a estudiar Arts que no pot seguir perquè té alguns processos. Seguidament anirà a Salamanca per estudiar també Arts. Al final va a París on estudiarà Arts i Teologia. Hi serà 7 anys i estudiarà seriosament.

Mentre va estar a Alcalà i a Salamanca va tenir més d’un problema. Allí van sorgir uns grups de gent senzilla, gens acadèmica, allunyats de la institució eclesial i social que deien que no necessitaven intermediaris per relacionar-se amb Déu; en tenien prou amb la Bíblia per trobar solucions. Eren de caire protestant i els perseguia la Inquisició.

Aquests grups s’anomenaven “Alumbrados”. Algú va acusar Ignasi de pertànyer a aquests grups i va ser empresonat. Ell va dir que no en formava part. Va solucionar el problema, però li van restar moltes hores de dedicació a l’estudi.

A París fa una mena de relativització de la pobresa (si la manté com volia, no podria estudiar) i també una relativització de la mística (la pregària i trobar-se amb Déu, li porta molt temps). És propi de Déu entrar i sortir de l’ànima. Encara que no hi hagués Escriptura, ell creuria pel que ha vist i ha passat.

Aquí apareix la temptació per la part més feble. Veu que es distreu fàcilment, però decideix fermament que la centralitat és estudiar per ajudar les ànimes (servir).

Una vegada a París te dues coses clares: Hi ha un carisma (la Institució) i aquest carisma ha de ser eclesial. El perill del carisma és marxar de la Institució, però ell no hi vol renunciar. Posarà al centre d’aquell carisma la Missió (bases de la Companyia de Jesús).

El propi dels Jesuïtes no és predicar, sinó conversar sobre Déu, comunicant el bo i millor que un té i acollir el bo i millor que té l’altre. Ignasi se sent ara aparentment feble, però, interiorment fort.

A París viu amb tres tensions:

1a- Pobresa i mitjans (ADN de St. Ignasi)

2a- Relació entre carisma i Institució (espiritualitat i comunicació unit a la Institució). Posa el carisma al servei de la Institució i dóna a la Institució el caràcter missioner.

3a- Equilibri entre interioritat o contemplació i exterioritat o acció. Buscarà doncs la contemplació que portarà a l’acció i, a la vegada, ser actiu en la contemplació.

Per poder estudiar de debò ja no viu en hospitals, sinó en el Campus universitari (Sta. Bàrbara). Fa amistat i té companys com P. Fabra, Francesc Xavier, Laínez, Rodríguez... que els porta a un projecte comú: Exercicis Espirituals, donar testimoni de Jesús, fer sortides, converses, estudi compartit, economia compartida, etc. Tot això genera un contagi, genera...la Companyia de Jesús. Jesuïta vol dir viure i fer com Jesús.

Al final dels estudis volen anar a Jerusalem, però com que no poden perquè no hi ha vaixell, van a Roma a posar-se al servei del Papa, Vicari de Jesús a la Terra. Des de Roma van començar les activitats jesuítiques, enviant a alguns dels seus companys a Alemanya, a Montecasino i altres llocs a donar Exercicisi i les Constitucions, que Ignasi anava preparant des de feia molt temps.

Cristianisme i Justícia - EIDES