Viure la fe en la quotidianitat

Reflexionar sobre el què diem quan diem “creiem”

Introducció

L’objectiu

En aquestes sessions vam treballar un doble tema:

• Pensar en què diem quan diem Déu
• Com ens relacionem amb aquesta divinitat que sembla que s’amagui en el nostre quotidià. En mig d’un cristianisme que sembla que hagi perdut el sentit de transcendència què podem esperar? És el cristianisme un simple moralisme?

Per començar vam compartim aquesta història:

“Era una persona que volia menjar fruita i en va demanar, però de primer li varen dur una poma, que rebutjà perquè ell deia que volia menjar fruita, no una poma. Seguidament li varen dur una pera, però la rebutjà novament perquè ell deia que no volia una pera, insistia que ell volia menjar fruita. Després li dugueren raïm i després un codony, però igualment anà rebutjant-ho fins que al final de la seva vida morí sense haver pogut tastar el què era la fruita.”  A nosaltres ens pot passar quelcom semblant quan diem que volem tenir una experiència de Déu i resulta que Déu, en lloc de mostrar-se tot Ell tal i com és es dóna a través d’experiències fragmentades. Així doncs, hom pot demanar insistentment una experiència de Déu i el que es troba al matí quan és lleva és que el seu fill no ha tret el gos a passejar la nit abans i aquest s’ha cagat. Aquest home volia trobar-se a Déu i es troba la cagada del gos. Després arriba tard a la feina i rep la bronca del seu cap, quan ell el què havia demanat aquell matí era trobar-se amb Déu. Aquest home que buscava Déu es troba el que es troba és una poma, una pera... però no la Fruita, no a Déu tal i com espera trobar-lo”.

Què ens diu la història?

Déu és sempre més gran del que puguem arribar dir, pensar, experimentar. Que Déu no el podem trobar en la seva totalitat.  Què podem dir d’Ell? Què podem arribar a viure? Pensar el què és Déu ens porta sempre a un llenguatge simbòlic i sempre limitat. I en el cas de poder-lo experimentar, com sabem què el que experimentem no és simplement una auto-subjecció o un sentiment de pau o de descans corporal?

I encara una darrera pregunta, com podem viure en la quotidianitat, en mig de les presses, de les setmanes plenes d’activitats laborals i domèstiques, en mig d’una societat plena de sorolls aquesta relació espiritual amb Déu? És possible? I si és possible, com puc saber que és real?

Veure

Vam començar el “veure” intentant compartir i desmuntar les diverses imatges que hem tingut al llarg de la nostra vida de Déu.  En el seminari de CJ es comentava que en l’actualitat el cristianisme ha anat deixat un imaginari de la religió com “el camí dret i segur per arribar al Cel” a un cristianisme més humanista que ens diu que el què cal és trobar un cel aquí a la Terra.  O en altre paraules: que l’home ha de poder desenvolupar-se, créixer i assolir les seves aspiracions –a la veritat, la justícia, la bellesa, el bé- ja en el món present, durant la seva vida. De fet religió prové del terme llatí “relligar”.  Relligar dues realitats que fins fa ben poc se’ns presentaven com contradictòries (un vida present que no tenia valor i una vida futura, la del cel). Doncs bé, al llarg de la nostra vida, quants cops hem anat canviant la nostra imatge de Déu? Entre un Déu mag, omnipotent i miracler a un Jesús fet home perdut de tota divinitat on ens situem ara? Com és la religiositat del nostre entorn social? En què creu la gent del nostre entorn? 

Correm el risc de rebaixar el cristianisme a una simple oferta més de vida per trobar una pau interior en mig de multitud de llibres i ofertes “new age” que ofereixen quelcom semblant: trobar el benestar i la felicitat aquí a la Terra.  Si la religió no és això, què és? Com l’entem?  

El cristianisme actual es posa així enmig d’un mercat d’ofertes de felicitat i sentit amb massa competidors i la seva proposta no té l’atractiu i la força que tenia antigament. El problema, és que el cristianisme, pròpiament, ensenyava i ensenya a relacionar-se amb un Déu absent en tant que absent, i no tant a tenir una vida bona. Per tant, la fe cristiana no permet estalviar-se el dolor d’estar vius, d’estimar a les persones concretes amb les seus defectes, de cometre errors, d’haver de presenciar el patiment.

Vam treballar algunes referències evangèliques:

Mc 8, 27 

Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:

--Qui diu la gent que sóc jo?

1Pe 3,15 

Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.

Jutjar

Un cop desmuntades les imatges de Déu, de veure què creu la nostra societat i què pot arribar a esperar, podem avançar i pensar en quina pot ser la manera de viure Déu en el nostre quotidià. Quins són els “sagraments” que ens apropen a la comunió en Déu.  Com podem discernir si el que vivim és experiència de Déu o una simple escalforeta al nostre cor que ens provoca una estona de descans.  I encara, com ens preservem del perill de viure una vida religiosa excloent, la dels “perfectes”, que no caigui en fariseismes?

En la nostra Tradició religiosa se’ns ensenya que hi ha set sagraments com a punt de troba amb Déu.   Podríem fer una llista de quins son per la gent del nostre grup aquelles altres vivències religioses que nosaltres considerem també sagraments?

I encara una altra reflexió en aquest “jutjar”.   No sembla que Jesús hagués volgut o no fer una “religió” jeràrquica quan precisament tota la seva activitat va anar a desmuntar l’estructura d’una religió i d’un temple.  Nosaltres, el nostre testimoniatge, quin és? Què hem d’anunciar, l’Església o el Regne de Déu?

Algunes referències:

Jn 4, 21-24 

21 Jesús li diu:

--Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. 22 Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. ... 23 Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. 24 Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.

Mt 25, 31les obres de misericòrdia

Actuar

Moltes vegades la fe ens queda petita com el vestit de la primera comunió.  Potser una primera tasca és la de voler continuar formant-nos en la nostra fe.  Des de que érem petits fins ara han anat canviant conceptes de Déu, de la litúrgia, de la nostra manera d’entendre i viure la comunitat...  Després d’haver reflexionat i compartit aquest tema, quina moció interna ens queda?  Ha canviat d’alguna manera la meva concepció de Déu? La meva vivència amb Ell?

Vivim bé els canvis en el món de la religió? Quins altres canvis creus què encara veurem? Quins hauríem d’impulsar ja ara? 

RdV_Gener 2019