La nostra casa és el món. Escola parroquial per a immigrants

Són les 9,30h.  Em barallo amb la porta per obrir la parròquia i m’assento a secretaria. Espero l’arribada dels voluntaris que necessitaran fotocòpies del material que han preparat per a la classe: fulls plens de dibuixos, de lletres, de frases que els alumnes aniran identificant per augmentar el vocabulari... Els voluntaris formen un equip de 15 persones que fan possible aquesta escola de llengua per a immigrants. I més enllà de la llengua, donen una acollida i ajuda a la integració en la societat i cultura de casa nostra.

A poc a poc comencen a arribar els alumnes, blancs i negres barrejats, de l’est europeu i del nord de l’Àfrica o subsaharians. El grup més nombrós és el de joves mares que porten els més petits que es quedaran a la guarderia mentre dura la classe.

A les 10 comencen l’ensenyament. En el hall només queden els petits que ploren desconsolats per la desaparició de la mare. Les voluntàries de la guarderia els consolen, els fan jugar o els acaronen tot cantant. Quin gran servei el d’aquestes deu mares que dediquen una hora i mitja setmanal als petits catalans, nascuts a Lleida de pares estrangers, però que ja són dels nostres i parlaran català amb els companys, malgrat que a casa seva continuaran amb l’àrab o el wòlof dels pares.

Tot seguit rebo als qui encara volen inscriure’s a l’escola. Rebo la Fàtima. El mocador ben tens sobre el cap. Intimidada, la faig seure a la taula. Em diu que fa 15 anys que viu a Lleida. Gairebé no parla  un borrall de castellà. Ha estat confinada a la cuina, ha anat a comprar a les botigues halal, on pot parlar àrab. S’ha relacionat molt poc amb el nou món que l’envolta. Tenint-la davant meu em pregunto: Què és el que l’ha fet decidir-se ara a venir a aprendre la llengua del país? Misteri. Potser l’amiga que va donar el primer pas? Potser un desig amagat de promoció? Des de l’any passat hem tingut una veritable invasió de dones marroquines carregades de fills. És un començament del seu autoalliberament? La major part d’elles no han anat mai a l’escola i no saben fer una “o” amb un canut. Bona feina per a la Bàrbara i el seu equip. L’aula d’alfabetització és la més plena.

Després es presenta en Talibou, un maurità. M’explica que va arribar a Canàries amb una patera. Quinze dies de navegació difícil des de les platges de la capital, Nouakchott.  Tothom amb “l’ai” al cor. Menys ell, perquè és pescador i sap dirigir la patera. Els va conduir a bon port. Ara vol tenir el permís de residència. Però és tant difícil! Primer s’ha d’empadronar i tenir treball amb un contracte d’un any. Encara no té domicili fix. De moment vol aprendre bé el castellà.

Entre els uns i els altres, ja arribem a 160 alumnes inscrits de 29 nacionalitats. A poc a poc, va augmentant el nombre. No serà estrany que superem els 200 alumnes de l’any passat.

Al primer pis, en totes les sales hi ha activitat. Les pissarres s’omplen de paraules, de números, de llistes, les taules plenes de papers escrits copiant la pissarra... I com que no hi caben tots a la parròquia, hem demanat auxili a la Acadèmia Mariana que ens ha concedit dues aules més. En total 8 aules a ple rendiment, que el Pep Sabat, el coordinador, organitza i es desespera quan troba alumnes que estan incontrolats en una classe que no és la que li pertoca.

Al maig, quan comença el treball de la fruita, un a un, aniran deixant l’escola a mida que trobin una feina. Però marxaran cofois amb un diploma d’estudi que els facilitarà  l’obtenció del certificat d’arrelament, imprescindible per al permís de residència.

Quan veig les aules plenes amb gent tant diversa, penso en el lema “el món és la nostra casa”, el món ha entrat en la parròquia. Entre la hostilitat i la hospitalitat hem escollit l’acollida i la integració de tants peregrins del món.

P. Ramon Ribas.