Història

Fotografia de la façana de la parroquia

Els anys fundacionals

El quinze de gener de 1977 neix la parròquia de Sant Ignasi de Loiola, es celebra això en la cripta de Santa Maria de Gardeny. Presideix la missa el Sr. Bisbe Ramon Malla. Concelebren mossèn Josep Juvillà i els preveres de la nova comunitat cristiana: el P. Joan Canet, rector, i el P.Salvador Margarit, vicari. Amb tot, no serà fins a les vigílies de la festivitat de Sant Ignasi de Loiola, el 30 juliol de 1978, que es podrà celebrar la primera eucaristia en casa pròpia. Encara faltava instal•lar les portes, potser això seria quelcom significant de cara a la futura vocació comunitària d’apertura a la realitat, i als nous signes del temps.

La parròquia va existir més d’un any abans de tenir els seus locals. Ràpidament es va passar a l’acció, l’Esperit empenyia amb il•lusió als seus fundadors. El despatx parroquial es feia a l’antiga congregació mariana de l’ avinguda de Madrid. Les primeres misses per tal d’anar creant ambient, a l’església de la Sang. Els primers sagraments del territori parroquial, a la cripta de Santa Maria de Gardeny. Les eucaristies, que voldrien despertar l’esperit comunitari més compromès, als dissabtes ,a una aula del col•legi Montserrat del germans maristes ( sempre atents, amb la bona disposició del director , el germà Mariano, i amb la companyia entranyable del germà Hurtado). La primera assemblea comunitària també es va fer al col•legi Montserrat, en el seu saló d’actes. De l’assemblea brollarien els bons ànims per a la formació, és així que aviat començarien les catequesis d’adults, i aviat també la dels infants. Tot això es feia a casa de l’un i de l’altre, així, per exemple, les primeres catequesis dels nens i nenes de primera comunió: els infants anaven a les llars de les mares catequistes. L’Esperit de Déu anava teixint una nova i lluminosa esperança. Reunions, planificació, més reunions, maldecaps per les obres que s’anaven fent; comunicació dels avenços a la gent del territori a través de cartes informatives que es posaven a les bústies de les cases,…etc. Tot es feia amb il•lusió i empenta apostòlica. Era l’esperit fundacional convertit en energia creativa, això donaria el seu fruit.

 

L'època de creixement

Després d’aquests 10 primers anys fundacionals comença una època de creixement apostòlic força notable. La comunitat es fa gran en diversos sentits. Després de la mort sobtada (10-9-1985) ,i més que sentida, del P. Salvador Margarit, es van incorporant nous jesuïtes a l’equip de preveres parroquial, si més no com a col•laboradors. Aniran passant per la parròquia el P. Joan Bartrina, el P.Jaume Avellí, el P. Oscar Bretón, el P. Rafael de Sivatte, el P. Joan Suñol Esquirol, el P. Joan Suñol Bosch, el P. Estanislao de Balançó, el P. Josep Mª Abizanda, el P. Francesc Padrosa, el P. Silvestre Falguera, el P. Eduard Fonts, i, ja més darrerament, el P. Xavier Rodríguez, el P. Marc Vilarasau, i el P. Josep Mª Rocafiguera. Cal mencionar també els jesuïtes joves en formació que han deixat la seva bona empremta, així en Pep Jiménez, Carles Marcet, Ernest Botargues, Enric Puiggròs, Eloi Aran, en Pep Mària, Oscar Fuentes, Llorenç Puig, Albert Tarés, Jaume Tatay, i actualment l’Edu López, i també altres que la meva mala memòria no em deixa recordar. I ,a més de tots aquest, val a dir que la parròquia sempre ha pogut comptar amb la col•laboració entranyable dels companys jesuïtes de la comunitat de Raimat. Tampoc podem oblidar a l’”Hermano Andrés”, que ens ha acompanyat tots aquests anys com a sagristà de la casa. Però, més enllà de la cooperació de tants apòstols, cal subratllar la nombrosíssima intervenció gratuïta i desinteressada dels laics de la comunitat parroquial, són aquests que , donant temps i vida, han fet possible el creixement definitiu de la parròquia. És sobretot amb ells que després dels 10 primers anys es van anar obrint noves portes: vet ací la catequesi especial, els grups de la gent gran, la pastoral de la salut i l’Unció dels malalts, més grups d’adults, Càrites Parroquial constituïda com equip promotor de projectes de solidaritat, les misses d’infants, Equip del Tercer Món, etc. Tot això mentre seguia funcionant el que ja havien generat els anys fundacionals: esplai, catequesi d’infants, grup de litúrgia, catequesi de confirmació, catequesi d’adults, grups de joves ,grup de pregària,les vacances de Planoles,etc.

 

10 anys de consolidació ascendent

La tercera dècada significa la consolidació ascendent del procés anterior. Quatre grans línies podrien assenyalar això: esforç pel que fa al manteniment qualitatiu de les activitats de la vida comunitària (apostant especialment per la pastoral de joves: “Jovenívols”, Catequesi de Confirmació i Grups de Joves), sentit de missió de la comunitat cristiana parroquial, espiritualitat ignasiana, i litúrgia. En relació a aquests nous ítems naixeria l’Equip de Missió, els nous grups de matrimonis joves en acabar l’experiència del CPM, tots els actes a propòsit de l’Any Xavier (cal mencionar especialment l’obra de teatre sobre Sant Francesc Xavier, i el brillantíssim treball sobre això per part d’en Marc Vilarassau), la proposta feliçment realitzada dels Exercicis Espirituals en la vida ordinària (conduïda impecablement per en Xavier Rodríguez) ,l’acompanyament espiritual personalitzat, l’”Ambó” com a grup de reflexió de l’evangeli del diumenge, i la creació de l’Equip de Litúrgia. El cas és que enguany comptem amb trenta grups i serveis comunitaris que expressen la vida parroquial. En relació als serveis, caldria destacar els treballs del Consell Pastoral Parroquial, Secretaria, i Economia Parroquial. És a través d’aquests tres suports imprescindibles que s’ha pogut anar gestionant la tasca pastoral de la comunitat.

 

Alguns fets especialment significatius

Han estat trenta anys meravellosos dins dels quals m’agradaria destacar ara alguns fets significants: l’anada a El Salvador del vicari de la parròquia P. Rafael De Sivatte a propòsit de l’assassinat dels companys jesuïtes de la UCA (16 de novembre de 1989), el nou destí i missió del rector fundador de la Comunitat Parroquial a Tarragona (1992), la lúcida intervenció en forma de conferència del P. Ferran Manresa en celebrar els vint anys parroquials (1997), i la resposta del voluntariat parroquial a l’estiu del 93 davant de l’allau de temporers a la ciutat de Lleida.

Els dos primers fets: universalitat i disponibilitat.

Els dos primers fets ens parlen d’universalitat i disponibilitat a la missió, construir el Regne de Déu és prioritari.

El P. Rafael de Sivatte alternava la seva estada a Lleida amb Barcelona, però tots sabíem que estava enamorat de les terres de Ponent. Ens ho deia ell mateix :”Jo, a Lleida per tota la vida”. També tenia el cor posat a El Salvador, per això hi anava a passar els estius tot col•laborant amb el treball teològic dels companys jesuïtes de la UCA . Aquell terrible assassinat va commocionar al nostre Rafa, i a tota la comunitat parroquial, aleshores ja agermanada amb la Comunidad del Monte Carmelo d’aquell entranyable país centreamericà. Ben aviat en Rafa demanava al Provincial de ser enviat a EL Salvador per tal de posar-se en servei de la mateixa causa que els companys assassinats. A partir d’aleshores la parròquia referma els seus vincles i sensibilitat amb el Tercer Món.

Feia setze anys que el P. Joan Canet havia arribat a Lleida. Havia vingut de Barcelona, del seu treball apostòlic en la seva estimadíssima parròquia de Sant Pere Claver, allà ja hi havia deixat força petjades de gran humanitat. Arribava a Ponent amb la il•lusió d’una nova aventura: la fundació de la nova parròquia de Sant Ignasi de Loiola de Lleida. I tant que hi va posar il•lusió i ganes! Tots ho sabem! Gràcies, entranyable P. Joan Canet! El P. Provincial, però, el necessitava per la parròquia de Sant Josep de Tarragona. Si, ras i curt, aquesta seria la resposta d’en Joan. Tenia posat el cor en la comunitat de Sant Ignasi, però més encara el tenia posat en l’esperit de missió que tantes vegades havia interioritzat ens els Exercicis Espirituals de cada any. Tots vam notar com li va costar de deixar-nos, com també vam sentir que l’Esperit de Déu l’empenyia a la nova aventura apostòlica.

A través d’en Rafa i d’en Joan, la comunitat cristiana parroquial de Sant Ignasi de Loiola s’adonava del repte que tot deixeble de Jesús ha d’assumir: la disposició de viure obert a Déu i a la seva voluntat, més enllà de la pròpia; i la universalitat de la nostra missió evangèlica, més enllà de territoris , fronteres i afectes..

L’ajuda teològica-pastoral del P. .Ferran Manresa: Jesucrist en la Comunitat, nosaltres a l’escolta de l’Esperit

A l’any 1997 celebràvem vint anys de vida parroquial, en ocasió d’aquest aniversari ens preguntàvem sobre el futur espiritual i apostòlic de la comunitat. En aquest sentit vàrem demanar ajuda al P. Ferran Manresa, el qual –a través de les converses que vam tenir amb ell i la conferència que ens va regalar- ens va passar un seguit de missatges significatius, aquests donarien lloc a la pregària síntesi :”COMUNITAT AL COR, Pregària de la comunitat de Sant Ignasi”. I així mateix també ens va aportar dues grans notícies: que Jesucrist en nosaltres viu en forma de Comunitat, i que podem aprendre a escoltar junts la veu, el batec i la voluntat de l’Esperit de Jesús. En Ferran ens ensenyaria que podíem tastar tot això a través de l’aventura comunitària de la fe, a través de la lectura creient dels reptes que ens fa la realitat, i de les coses significatives que ens van passant a casa i fora del casal comunitari (sobretot quan ens hi disposem amb sinceritat , humilitat i fe confiada). Tot això marcaria el camí, la direcció i les petjades de la nostra causa compartida del Regne.

Fotografia de la figura de St. Ignasi que hi ha a la entrada de la parroquia

La campanya del 93: una acció solidària que ens vincula la vida de la fe amb la promoció de la justícia

A l’estiu de 1993 es presenta a Lleida un fenomen imprevist. Arriba a la ciutat un allau de temporers vinguts d’arreu de Espanya i l’estranger. Era un any pobre pel que fa a la fruita. La proximitat de la parròquia amb l’estació d’autobusos fa que moltes persones vinguin a demanar-nos ajuda per viatges, entrepans, etc. Procurem fer-ho bonament, però el volum de demandes cada cop és més gran, i no sembla que la ciutat disposi de recursos a l’hora de respondre tot això. Davant d’aquest fet la comunitat parroquial es mobilitza, dissenya el que després anomenarem “Campanya d’entrepans”, demana la cooperació de l’Ajuntament, i així mateix a les congregacions religioses, sobretot les femenines, ens coordinem també amb la parròquia de Santa Tereseta i amb els germans maristes. La parròquia aporta quaranta voluntaris i la logística corresponent. La campanya no només atendrà al problema de l’alimentació, també contesta a la necessitat de medicaments, roba, viatges de retorn dels usuaris, acompanyament personalitzat, etc. Es tractava d’una campanya d’estiu, això vol dir que a finals d’agost tancaríem el servei. Tot i així, però, durant tot el mes de setembre continuaria la demanda, això si, amb una important davallada d’usuaris. Arribava ja al mes d’octubre , ens plantegem sobre el que cal fer. En primer lloc vàrem intentar analitzar la tipologia del personal que encara seguia venint-nos, ens adonem que pròpiament no són temporers, que són les persones sense sostre que habitualment sobreviuen a la ciutat. Vàrem sentir com una mena de sentiment evangèlic que ens reptava: ”No els podem abandonar!” . En aquell moment ens posem en contacte amb el projecte ARRELS de Barcelona, agafem prestades els seu estil i les seves propostes (després les actualitzaríem segons la nostra pròpia realitat). Abans no tinguéssim un local adient comencem a actuar a aquí mateix , a la parròquia. Ara, a les activitats ordinàries, caldrà afegir la tasca social de cara a les persones sense llar. Els món dels empobrits i exclosos de la ciutat omple i sacseja la vida comunitària. De tot això naixerà la FUNDACIÓ SOCIAL SANT IGNASI DE LOIOLA”. Creiem que aquest esdeveniment del 93 te a veure amb la veu de l’Esperit de Jesús , n’estem convençuts, i és que la vida de la fe –entenem que és això el que ens diu-- no pot desvincular-se de la promoció de la justícia, i així mateix entenem que la justícia, en la parròquia de Sant Ignasi com a comunitat, passa ara per donar alguna resposta als més empobrits i exclosos de Lleida.

 

Trenta de vida en comú: Una gràcia de Déu!

10 anys fundacionals d’empenta apostòlica, 10 anys de creixement amb els quatre fets significants que acabem de comentar, i 10 anys de consolidació ascendent de l’esperit comunitari de Jesús, obert a les necessitats de les persones i a les de la nostra entranyable ciutat de Lleida. És tot això el que ha anat conformant el tarannà de la comunitat cristiana parroquial de Sant Ignasi de Loiola. L’Esperit Sant l’ inspirava, la comunitat ha procurat respirar del seu alè, embolcallada de la misericòrdia del perdó de Déu (perquè segur que no sempre hem estat a l’alçada de la seva voluntat!). En tot cas trenta anys de trobar-nos durant la setmana i cada diumenge al voltant de la taula eucarística del Senyor, trenta anys de sentir la paraula divina de Déu, trenta anys d’homilies evangèliques que els preveres han procurat de contrastar amb la realitat quotidiana i amb el món que ens ha tocat de viure (alguns encara recorden l’entranyable homilia del P. Salvador Margarit a propòsit de l’evangeli del dia i dels paisatges de tardor que ell tant estimava). Trenta anys de compartir el mateix pa amb més de quatre-centes persones cada cap de setmana. Això, és una gràcia de Déu!

 

Tot pensant en el futur

I a partir d’ara, què? Ens queda quasi be tot, però sobretot seguir posant-nos a l’escolta de l’Esperit: “Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que Ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la vista, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor”.La Comunitat Cristiana Parroquial de Sant Ignasi de Loiola” ha estat de moltes maneres ungida per l’Esperit Sant. Li queda portar endavant el mateix programa de Jesús. Els desvalguts, els captius, els cecs, i els oprimits, de casa i de fora de casa, necessiten de les notícies evangèliques de l’esperança. No podem consentir que hi hagi entre nosaltres gent que pateixi, no podem consentir que hi hagi sofriment en cap racó de món. Per això diem que ens queda per fer quasi be de tot, segons les coordenades de cada moment històric. No hem de viure, però, aquesta tensió en forma d’ansietat, sinó d’inconformisme creatiu i escoltant, és a dir oberts a Déu. Ell seguirà parlant-nos tot buscant la nostra reacció de cooperació en la construcció del Regne de la fraternitat.

En un dia com avui he de confessar-vos que estic feliçment content, i és que sento com si l’alegria de Déu hagi volgut visitar-nos. I al mateix temps m’adono de la gran responsabilitat que això significa , sobretot si ens adonem que en el nostre moment històric eclesial general no abunda la vitalitat evangèlica, ans més aviat un cert regust a decadència. No puc obviar-vos aquest sentiment d’ambivalència, i penso que part de la tasca que ens queda tindrà a veure en descobrir el que significa i assenyala això per a nosaltres. Si des del reconeixement de les nostres petiteses i pecats, som capaços de pidolar humilment la lucidesa i la gràcia de Déu –com avui ens ha dit Sant Pau: ja que ens ha estat donada com a beguda el mateix Esperit- descobrirem poc a poc el futur de les nostres accions- resposta, i començarem a fer el que cal, i serem una mica més feliços en el Senyor. Que així sigui, AMÉN.

El vostre amic i servidor: P.Joan Suñol Bosch S.I. Febrer del 2007

Contacta

Parròquia Sant Ignasi de Loiola de Lleida

Plaça Espanya 4, 25002 LLEIDA

973 271099

secretaria@stignasi-lleida.org

Web propietat de la Parròquia Sant Ignasi de Lleida © Tots els drets reservats

Avís legal