Acompanyar-nos en temps de malaltia i pèrdua

Acompanyar-nos en temps de malaltia i pèrdua

Quan un està malalt, o quan un acompanya un malalt, tot canvia. Canvia la relació, els temps de les coses, les prioritats i també els estats d’ànim d’uns i d'altres. Però estar malalt és una realitat, com  fer-se gran, que no podem evitar ni amagar.  Hem d’aprendre a viure i conviure en la salut i la malaltia.

Estar malalt o acompanyar un malalt ens apropa a la fragilitat, ens fa més humils, més necessitats de Déu.  En la vida de cada dia, a Déu no el necessitem massa. Però quan ens anem fent pobres és quan necessitem d’algú que arribi on nosaltres no podem. “Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!” Mt 5, 3.

Els que en saben de tot això, diuen que davant d’una “mala notícia” hom passa per diferents fases.

• La primera etapa és la negació. Neguem l’evidència, no l’acceptem i la volem dissimular. Això li passa a tothom, des de l’adolescent que li surt un gra o al moment que fem una mica més de panxa. La Negació pot venir tant pel malalt com del qui l’acompanya (“no home, ja veuràs com no serà res!”). 
• La segona etapa és la d’enfadar-se i enrabiar-se. Aquest enuig mai va dirigit contra el qui acompanya o contra el malalt. És un moment ben humà quan encara no podem entendre amb raons què ens passa o per què ens passa.  Aquest enuig pot fer trontollar les relacions a casa, amb els més propers, amb Déu.
• La tercera etapa és la tristesa. Un altre sentiment ben humà. És un temps necessari, però que hem de poder sortir-ne quan sigui el moment. Veiem en l’evangeli a Jesús que plora i està trist per la mort del seu amic Llàtzer Jn 11, 35.  El perill d’aquesta fase és no sortir-ne, i deixar que la tristesa paralitzi la resta de coses.
• l’etapa quarta. Arriba un moment en què el malalt o qui l'acompanya fan un pacte amb ells mateixos. Un moment en què hom, amb silenci, fa un pacte amb Déu, amb un mateix o fa confiança amb els altres. Aquest moment normalment ens porta al darrer pas,
• l’etapa cinquena, l’acceptació. Moment per a la reconciliació amb la situació i les persones que tenim a vora.

Des de RdV vam compartir les nostres vivències com a malalts o com a acompanyants. A la primera sessió vam fer el veure. La vam dedicar a fer la roda d’escoltar-nos.  En la segona sessió la vam dedicar al jutjar i actuar. Ens vam parar a veure quines actituds tenim davant de la malaltia i la pèrdua, i quines actituds hauríem de tenir.

En el Veure, vàrem fer una roda dels sentiments viscuts, on tothom es va poder expressar d’acord amb la metodologia que hem encetat aquest curs, molt participativa i directa. Durant el diàleg, ens vam anar interpel·lant mútuament per tal d’aprofundir en les nostres vivències personals, que vam posar a la consideració de tots els membres del grup.

Després vam passar al Jutjar,  “Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!” Mt5, 4

Tots plorem. Hi ha moltes raons del cor que el cap no entén, deia Pascal. La malaltia i, sobretot la pèrdua, té molts elements d’incomprensió: per què a mi?, per què ara?.   Antigament hi havia la tendència a creure que les raons eren per causa del pecat d’un o d'algú de la família.  Jesús trenca aquesta lògica Jn 9, 3.  Però si Déu ho ha creat to bo, per què ha creat la malaltia?

Les persones tendim a confondre el ser feliços amb tenir (salut, propietats, diners...).  Però també tenim l’experiència de plenitud i felicitat quan ajudem, ens desarmem i ens apropem a l’altre, quan estimem i ens deixem estimar.   La malaltia capgira els nostres plans, els nostre temps, les nostres prioritats... i, de sobte, dins d’allò imprevist també podem acabar trobant sentit, perquè allí Déu, també vol ser-hi present.

Tot això, però, requereix d’un temps d’acceptació i preparació. És també un camí espiritual.  Si desitgem molt, tenim el perill de generar molta frustració diuen els budistes.  La cosa estarà en desitjar i voler la realitat com ve, sabent que Déu vol que siguem feliços en cada "ara i aquí". Això no ha de treure la lluita per la millora, ni caure en un acceptació resignada de la malaltia, perquè la lluita forma part del camí i el fa més esperançador.   

La proposta de Jesús per la felicitat és una proposta que ens porta a no voler tenir, sinó en apropar-nos als altres. Jesús s’apropa al dolor (no el defuig ni l’amaga), es commou, guareix i acompanya.  Ho fa amb promptitud (al centurió Mt 8,6), amb tacte (moltes vegades veiem a Jesús que agafa la mà, Mt 8, 15, a la sogra de Pere). Ell mateix no defuig el patiment ni la mort, tot i no voler-la en la pregària a Getsemaní.  L’evangeli és ple de moments en què Jesús guareix.

El diàleg es va centrar en:

• Com actua la societat davant del malalt i del dolor?
• Què fonamenta el nostre viure? Podem ser feliços estant malalts o acompanyant el malalt?

Vam coincidir tots en el fet que hi ha una manera cristiana de viure, atès que tenim la nostra esperança posada en Déu. I tenim la crida d’anar fent, d’aquest món, el Regne del Cel. Que Jesús cura, acompanya, allibera.

Hi ha dolors d’urgència i acompanyaments de llarga durada. En tots dos casos la lectura del “bon samarità” sempre ens hauria d’inspirar:

“el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar.  L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: -Ocupa't d'ell.” Lc 10, 33-35. 

El Samarità és un home de negocis, que va amb presses. El ferit li atura el seu ritme, els seus plans, li capgira i li complica el dia. I, de sobte, deixa allò que portava entre mans, que segur que era molt important i urgent, i es topa amb el que veritablement és important i urgent: l’altre.  Perquè l’altre és Déu, ho és tot.  

Com a reflexió final i que ens vam emportar cap a casa, ens vam fer aquestes preguntes:

• Dediquem temps a acompanyar els altres?
• Ens deixem acompanyar?
• Quina visió pot ser la més cristiana davant la malaltia i la pèrdua?

.....Jesús cura, acompanya, allibera.