Desarmar els inferns. Practicar la no violència de Jesús, avui (3a sessió)

Abans de comprendre les propostes no violentes que ofereix la Bíblia, és important aprofundir en per què la violència és efectiva, i poder així copsar com la no violència pot revertir el mecanisme. Un agressor sol mantenir el seu imperi violent a través de dos mecanismes: en primer lloc, creant una atmosfera de por per tal d’assegurar la obediència de la víctima, i tenir-ne així el control. En segon lloc, animalitzant-la i menyspreant-la per tal de justificar la impunitat de qualsevol acte per esclafar-la. Aquests dos mecanismes es reverteixen amb la no violència: en primer lloc, la iniciativa d’una acció no violenta trenca el control exercit per la por sota aquest missatge: “la teva por no aconseguirà sotmetre la meva voluntat: assumiré qualsevol sacrifici”. Això desestabilitza l’agressor, que perd el control. A més, l’acció no violenta també reverteix l’animalització de la víctima: la creativitat i el requisit inclusiu (tocar el cor) de l’acció no violenta són pròpies de l’ésser humà, no dels animals, fet que subratlla implícitament la dignitat humana. Com veurem, aquests mecanismes actuen en tota no violència.

Després d’avaluar les propostes bíbliques, podríem classificar-les en tres estratègies acumulatives i tres escenaris de conflicte possibles. Davant un escenari de tensió (A), on dues parts enemistades en igualtat de condicions es disputen un recurs o decisió, la proposta bíblica constarà de practicar l’estratègia 1 definida amb el text de Mt 5,42-48 (estimar l’enemic). Primordialment caldrà treballar-nos interiorment per a relativitzar el que ens diferencia, i estimar amb sobreabundància. Davant un escenari d’assalt (B) que consti d’una agressió puntual contra una víctima en inferioritat de condicions, les estratègies proposades són, acumulativament, la 1 i la 2. La segona estratègia estaria definida pels textos del Servent Sofrent (especialment els poemes 3r i 4t: Is 50,4-9 i 52,13-53,12), on es procura irradiar un mirall d’innocència per tal d’erosionar la consciència de l’atacant. Sovint la desobediència per excés (a favor de l’agressor) pot completar aquesta estratègia, que cal treballar sobretot buscant perdonar l’altre constantment. Finalment, l’últim escenari és el d’esclavatge (C), una opressió a mig-llarg termini en desigualtat de condicions, que deixi la víctima atrapada i sense mitjans. En aquest cas, caldrà combinar les estratègies 1, 2 i 3. La tercera estratègia estaria definida per les tres propostes d’actes no violents que Jesús inspira amb els contraexemples de Mt 5,38-41. Anem a fer una pinzellada de cada text.

L’estratègia 1 (Mt 5,42-48)es troba a la penúltima sentència de les 6 principis del Sermó de la Muntanya. Com diu Mt 5,17 no podem entendre que són “substitucions” que Jesús fa a la Llei de Moisès, sinó propostes d’anar al cor del que volia la Llei, no quedar-se a mig camí. En aquest text sobre l’amor a l’enemic i pregar per qui ens persegueixen, el text pretén comunicar una certesa: Déu tracta els seus fills segons la seva dignitat, no segons els seus actes. Per tant, si algú és enemic teu, tracta’l segons la seva dignitat humana, no segons el que t’hagi fet. Perquè també Déu fa ploure sobre dolents i bons, ell és diferent de la lògica humana: tu també, imita’l.

L’estratègia 2 (Is 50,4-9 i 52,13-53,12) es basa en el text del Servent, que històricament fou l’autopresentació literària d’una part d’Israel deportada a Babilònia després de la destrucció de Jerusalem (586 aC) per tal que fos acollit per la resta que es quedà, i que entenguessin que no tenien uns més culpa que altres, sinó que els deportats (el Servent) carregaren les culpes de molts. Així va revelant mica en mica el sentit del sofriment en uns preciosos poemes que reprodueixen un judici final on Déu ofereix una sentència que enalteix dalt de tot el Servent, i que salva fins i tot el botxí a través d’ell, que l’hereta com a botí de la guerra no violenta lliurada per a recuperar-lo. El poema parla del Servent com a leprós, exclusió màxima del poble: el fet que Déu esculli precisament el més exclòs per a incloure tots els pobles ens parla molt avui. En les nostres comunitats, quan col·loquem al centre el més exclòs, “inservible”, rebutjat, per tal d’incloure’l i tenir-ne cura, és quan Déu pot salvar millor tots els membres, fent-los davallar vers el servei i l’amor pels últims. Aquesta manera d’irradiar amor que proposa el Servent fa de mirall a l’agressor per desarmar-lo mica en mica, en la superfície o en el seu interior.

Finalment, l’estratègia 3 (Mt 5,38-41) es fonamenta en una altra sentència dins el Sermó de la Muntanya que Jesús proposà davant dels malvats (avui en podríem dir opressors, perquè es troben en relació vertical de dominació). Si bé la llei del Tal·lió (ull per ull, dent per dent) pretenia minimitzar la venjança desproporcionada fins a una proporcionalitat, Jesús proposa seguir aquesta línia imaginària fins al final: no resistir (violentament) el malvat. Per a fer-ho, proposa tres actes inspiradors (l’altra galta, l’altre vestit i l’altra milla) per tal que siguem capaços de crear-ne de nous a partir d’allò que els uneix. En totes tres es pretén portar una llei injusta fins a l’extrem del ridícul, a través d’un acte creatiu que reclami dignitat i que descontroli la dominació per la por que subjugava la víctima. Jesús ens proposa així actuar amb estratègies de desobediència per excés per buscar humanitzar una relació purament opressora, desmuntant la indefensió i sacsejant així l’interior de l’agressor perquè reaccioni.

* 3a sessió del Seminari "Desarmar els inferns. Practicar la no violència de Jesús, avui" a càrrec del P Joan Morera, sj

de Cristianisme i Justícia (5-04-2019)