Cristianisme i Justícia: Seminaris de reflexió i interioritat (Sessió 2)

No trobar Déu en totes les coses, la dura pedagogia de la quotidianitat a càrrec d’Oriol Quintana

L’objectiu d’aquest curs és donar pistes per relacionar-nos amb un Déu absent en tant que absent; la primera sessió pretén explicar com, el cristianisme actual, a l’haver abandonat extraoficialment la creença en la immortalitat personal, ha tendit a minimitzar la idea que les nostres vides es desenvolupen en absència de Déu.

Resum de la segona sessió (26-10-2018)  – Les falses solucions al problema [de l’absència de Déu]
 
Moltes de les maneres habituals de viure la fe són un intent d’emmascarar l’absència de Déu en el món. Així com en el cristianisme antic les pràctiques de fe s’entenien com una forma d’espera d’un Déu absent que havia de retornar (d’acord amb passatges com, per exemple, el de les verges prudents -Mt 25:1-13), l’humanisme cristià entén la fe com una forma de fer present ara i aquí Déu i el seu Regne. En aquesta forma de cristianisme, la fe s’entén com una manera de tenir una vida bona, que, suposadament, ha de fer més suportable el dolor de l’existència.
 
El conferenciant precisa que les pràctiques de fe de les que parlarà no són dolentes i no s’han d’abandonar mai, sinó que el problema deriva de l’actitud, de la mentalitat amb què es fan aquestes pràctiques. En cap cas, insisteix, és partidari d’abandonar-les o de transformar-les, sinó, més aviat, de tenir un esperit diferent al fer-les. L’error es troba, no en les pràctiques, sinó en l’esperit amb què es fan. S’assenyalen tres errors:
 
a) Considerar que la pertinença a l’església salva l’absència de Déu (Fariseisme): considerar que un pertany a una comunitat que encarna la presència de Déu en el món. Quintana assenyala alguns passatges de l’Evangeli en què Jesús ha de fer front a aquesta mentalitat entre amics i enemics.
 
Comenta també un parell de passatges de l’obra de George Orwell (1903-1950) Sense ni cinc a Paris i Londres, que explica les experiències com a indigent d’aquest autor. Orwell narra dues maneres de fer caritat per part de l’església; la primera exemplificant l’esperit farisaic (sense que els que donen l’ajuda se n’adonin del seu fariseisme) i la segona, exemplificant l’esperit evangèlic (sense que el que dona l’ajuda se n’adoni de l’autenticitat de la seva motivació).
 
Quintana acaba la aquesta primera part defensant que l’acció del testimoni explícit de fe és intrínsecament farisaica, perquè contradiu el manament de Jesús (Mt 6:1; 16-18) d’esperar només una recompensa divina.
 
b) Buscar l’experiència de Déu per ella mateixa. A partir d’un text del filòsof Odo Marquard (1928-1915), Quintana defensa que es comet l’error d’identificar certs estats d’ànim (la serenitat interna, l’alegria interna) com a experiència de Déu; quan aquests estats d’ànim deixen de presentar-se, es cau en l’error de creure que un ha deixat de tenir experiència de Déu i s’entra en crisi.
 
Per explicar que no hi ha experiència directa de Déu, Marquard explicava la història d’un home que volia fruita però que només trobava peres, pomes, codonys, cireres. Les rebutjava perquè volia fruita, i no una pera, o una poma, etc. En rebutjar-les, l’home triava aleshores el camí més directe per no aconseguir mai el que volia. Quintana defensa que el que solem anomenar ‘experiències de Déu’ són ‘peres’ i no ‘la fruita’ com erròniament solem creure. Si això és cert, aleshores, les experiències que identifiquem no directament com ‘experiència de Déu’ podrien, de fet, ser-ho (perquè, tal com deia Marquard, per a l’home no hi ha una altra fruita que no sigui una pera, una poma, etc.).
 
Quintana proposa considerar la imatge del cec i el seu bastó com la comparació que expressa millor l’única ‘experiència de Deu’ possible per l’home. El cec, a través del bastó, i només en un punt, experimenta la presència del món al seu voltant. És cec, i per tant la imatge del món que l’envolta serà sempre deficient. A través del bastó, i després d’un aprenentatge dur, aconseguirà orientar-se i viure. Quintana proposa que totes les experiències de la vida (el que en l’exemple anterior es corresponien amb les fruites concretes) són, cadascuna, com el bastó de cec, que permet identificar Déu enmig de la privació de visió, només en un punt extern a un mateix, sempre de manera indirecta. El bastó no cura la ceguesa, i de fet, és un recordatori permanent de la pròpia ceguesa. De la mateixa manera, però, que després de molta pràctica, un cec pot viure de manera funcional, un cristià, després de molta pràctica, pot anar captant la presència de Déu ‘al final del seu bastó’, de cadascuna de les seves experiències.
 
Finalment, Quintana parla de l’error d’evitar l’esgotament. A través de l’exemple de Simone Weil (1909-1943), es defensa que l’esgotament pot ser positiu pel creient. L’esgotament, afirma Quintana, revela per al creient l’absència de Déu, desemmascara la vanitat de creure’s membre dels ‘purs’, desemmascara l’error de creure que es pot ‘trobar Déu en totes les coses’ de manera directa. L’esgotament ens pot portar a agafar les nostres experiències vitals com el bastó del cec i començar a buscar el Déu veritable, el Déu absent.
Grup: 

Contacta

Parròquia Sant Ignasi de Loiola de Lleida

Plaça Espanya 4, 25002 LLEIDA

973 271099

secretaria@stignasi-lleida.org

Web propietat de la Parròquia Sant Ignasi de Lleida © Tots els drets reservats

Avís legal