HOMILIA DE L'ALEXIS - “He vist el patiment de les persones”

IIIr diumenge de Quaresma  -  (24 març 2019)  * Pregària i Lectures al final de l'escrit 

Escric aquesta homilia impactat, avergonyit, enrabiat, adolorit pels crims, descoberts ara, comesos fa anys per companys meus en l’escola on vaig estudiar, els jesuïtes de Sarrià. L’escola que va marcar la meva vida, l’escola on vaig rebre la Bona notícia de l’Evangeli i la meva vocació. Coses que segueixo agraint com un regal immensa. L’escola on milers de nens i joves han rebut una formació sòlida, lluminosa, oberta, àmplia, profunda i alliberadora. L’escola de la qual milers de persones estan orgulloses de ser-ne antics alumnes.

Doncs en aquella escola també es va fer mal. Molt mal. Unes quantes persones (estem descobrint ara amb dolor quin és el seu nombre, però cadascuna d’elles importa) van sentir-se violentades, violades en la seva intimitat, en el seu cos i la seva psicologia i això els hi ha deixat marques per a tota la vida. I sento que he de carregar aquest crim i aquest pecat com si fos meu. Els meus germans el van cometre. Des del Cos de la Companyia es va realitzar. I la meva congregació, que estimo amb bogeria, no va saber aturar-ho. No ho va veure. No ho va saber veure. I el mal, el dolor, la ferida allà està. I les víctimes que ho porten a sobre com un record infernal han de lluitar per tirar endavant en les seves vides.

Pobres de nosaltres si ara el que més ens pesa és la taca en la imatge corporativa que tot això ens deixa. Evidentment que avergonyeix i és humiliant i desagradable. Però ara és temps d’obrir els ulls, de donar la cara. De no mirar a un altre lloc. De reconèixer el mal fet, de demanar perdó, d’acollir les víctimes i escoltar-les, si volen parlar. De jutjar els crims comesos. De prendre les mesures penals que convingui. I de construir una cultura de protecció dels nens i persones vulnerables. Una cultura eficaç. Una cultura serenament vigilant. Una cultura que asseguri al màxim possible que els entorns educatius, de lleure, pastorals, siguin entorns segurs per als més vulnerables. El primer pas per fer bé és no fer el mal, evitar tot dany i prevenir-lo. Molt s’està fent. Segueixo confiant profundament en la Companyia. Des d’aquí llegeixo l’Evangeli que l’Església ens proposa avui. Perdoneu si és un punt de vista parcial. Però avui no el puc llegir des de cap altre punt de vista.

Persones properes a Jesús venen a explicar-li un cas horrorós: uns galileus, la regió de Jesús, probablement rebels guerrillers, han sigut executats per les autoritats romanes. Pilat decideix, probablement per augmentar la humiliació, barrejar la sang dels executats amb la dels animals oferts al Temple en sacrifici. Sembla que li comenten a Jesús amb una pregunta de fons: és que el pecat d’aquests homes era tan gran? I també: com és que Déu ho permet?

També nosaltres avui podem sentir la nostra fe trontollar: com és que Déu permet que un capellà, un home de Déu, cometi aquests abusos? Jesús els hi respon canviant l’enfocament: la pregunta no és “per què Déu ho permet?” sinó perquè nosaltres ho permetem? La pregunta no és: “on és Déu?” sinó “on sou els homes?” Més encara: Jesús urgeix al nostre canvi de mentalitat: “si no us convertiu, tots acabareu igual”.

La primera lectura ens dóna més pistes. Es tracta d’un episodi clau de la història d’Israel: la vocació de Moisès. Déu crida Moisès, que vivia tranquil la seva vida de pastor. Fixem-nos en les paraules: “he vist l’opressió del meu poble (...) he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo”. I per això, envia a Moisès. Sento que avui el patiment que Déu veu és el de nens víctimes dels abusos de malalts o criminals (preveres o laics, pares de família, educadors, parents...), que la comunitat no va saber detectar. Allà on no vam posar els mitjans de prevenció o control. Si eixamplem la mirada, Déu està veient, Déu està patint l’opressió de tants: dones que pateixen en silenci la violència, la por, l’opressió, l’aixafament de la seva llibertat i dignitat; pobles sencers que malviuen en les escombraries; menors, majors, vells en situacions de misèria, de desesperança, oprimits sota règims corruptes...

Déu veu el que nosaltres no veiem, o no sabem o no volem veure. Per la curtedat de la nostra visió, pels nostres interessos encegadors, pel nostre cor petit... I Déu veu això, per sobre de moltes altres coses, perquè s’identifica amb els últims, els perdedors, les víctimes, els qui no tenen veu ni vot.

Avui, en aquesta Quaresma, crec que Déu ens parla per la veu d’un Papa que en la seva vellesa s’ha horroritzat pels mals comesos des de dintre l’Església i ens diu: ara és l’hora i ja no podem deixar-ho per a més endavant. Cal canviar moltes coses, cal fer molta feina: en el cor de les persones, en les estructures, en les lleis, en les organitzacions. Ens cal ser valents i decidits. Humils i honestos. Fer net, obrir finestres. Que entri aire, encara que no ens agradi el que la llum faci aparèixer. I posar-nos amb tenacitat en la reforma real de la nostra estimada Església, que estimem malgrat el pecat i els crims que portem a sobre.

Com ens diu la paràbola de la figuera seca de l’Evangeli, Déu espera fruit de nosaltres. El vinyater és Déu mateix: "Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d'ara endavant; si no, ja la podreu tallar». Déu treballa en nosaltres, però el temps no és indefinit ni indiferent. Cada víctima, cada mal compta. Cada ésser humà, un germà nostre, que pateix, importa. El que fem o el que no fem és decisiu.

Pregària des de la lectura de l'evangeli d'aquest diumenge (Lc 13,1-9)

Gràcies Pare per ser figueres en la teva vinya, Tu ens has plantat i ens cuides, perquè amb el nostre fruit et lloem i glorifiquem.

Senyor, des de fa temps m'has posat a prop d'una companya que està molt malalta, està acabant la seva vida. Ella i la seva mare em sorprenen per la confiança que en Tu tenen dipositada.

La meva companya és una figuera que sempre ha acollit amb agraïment la teva cura, l'adob, l'airejat de la terra, la pluja suau o tempestuosa amb què l'has regada, el ventijol amb què has balancejat les seves fulles... T'ha permès florir i donar les millors figues, carnoses i dolces.

Ara en aquest temps de declivi segueix donant uns fruits esplèndids amb la seva rialla, la força amb què celebra el nou dia, la lluita constant, l'agraïment per les atencions rebudes de la seva mare, dels professionals i de tantes i tantes amistats que han pogut assaborir les seves figues. I és així, perquè Tu mai has deixat de dedicar-li les més amoroses atencions.

Nosaltres som figueres que malgrat la teva cura no donem fruit; estem tancats en nosaltres mateixos mirant-nos i remirant-nos, sense deixar despuntar les flors acolorides i oloroses que esclataran en fruits saborosos. Potser no sempre seran de primera qualitat, però seran fruit de l'obertura cap a Tu, seran l’obra de la teves mans.

Senyor, ets pacient, no poses límit en el temps pel nostre fruitar, la teva confiança mai es marceix. Nosaltres som qui posem terminis en la vida dels altres, esperem els seus canvis, els seus progressos, la seva resposta a la nostra aposta envers ells...

Senyor, et demanem estar receptius a la teva acurada atenció per cadascun de nosaltres, perquè puguem donar fruits abundosos, els teus fruits

========================================================================

Lectures

1) Èxode  3,1-8a.10.13-15

En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l'Horeb, la muntanya de Déu. L'àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s'adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa'm anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa». El Senyor veié que s'acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès». Ell respongué: «Aquí em teniu». Déu li digué: «No t'acostis aquí. Descalça't, que el lloc on ets és terra sagrada». I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d'Abraham, Déu d'Isaac, Déu de Jacob». Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.

Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d'Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d'aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel».

Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: "El Déu dels vostres pares m'envia a vosaltres", si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?». Déu li contestà: «Jo sóc el qui sóc». I afegí: «Respon així als israelites: "Jo-sóc m'envia a vosaltres"». Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: "Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d'Abraham, Déu D'Isaac, Déu de Jacob, m'envia a vosaltres".

Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions».

2) 1ª Corintis 10,1-6.10-12

Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d'una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d'ells, que van morir a mans de l'Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s'encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.

Evangeli Lluc 13,1-9

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual».

I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n'hi trobà. En veure això, digué al vinyater: "Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la d'una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?" Ell li contestà: "Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d'ara endavant; si no, ja la podreu tallar».