L'homilia de l'Alexis - "El jardinero fiel: o la confiança”"

Enviat per comunicacio el dl., 05/13/2019 - 20:25

IV Diumenge de PASQUA - (11 de maig de 2019)    * Pregària i Lectures al final de l'escrit

Com anem de confiança?

Avui ens podríem preguntar què tal anem de confiança. En nosaltres mateixos, en els altres, en Déu... Som persones confiades, som persones que confiem fàcilment en els altres? Quina experiència tenim d’això? Podríem fer una llista de persones en les  quals durant la  nostra vida hem pogut tenir plena confiança?

I què és la confiança? Et fies de l’altre. Poses en ell o  ella la teva confiança.  Li confies el que tens, el que fas. Et fies del que diu, de la seva capacitat de guardar un secret, li confies coses teves... el que diu d’entrada tu creus.... Normalment hi ha un procés pel qual l’altre es va guanyant la nostra confiança...  De fet podríem dir que ens hem anat construint com a persones en relacions de confiança: a aquells en qui hem confiat els hem deixat que ens influenciïn, hem rebut coses d’ells, ens han marcat, hem agafat el seu estil, la seva manera de ser...

El jardinero fiel

“El jardinero fiel”: si no heu vist aquesta pel·lícula, l’heu de veure! Jo l’acabo de veure amb els alumnes a classe de Religió. La base és una novel·la de John Le Carré.   Una història curiosa.  Gran Bretanya : una estudiant d’universitat activista i inquieta  s’enamora i es casa amb un diplomàtic bona persona, gris, poruc, funcionarial... i van junts a Kenya. Ella comença a complicar-se la vida investigant coses fosques que fa una gran companyia multinacional farmacèutica en aquell país. El marit confia tan en ella que fins i tot quan podria sospitar de coses estranyes i podria mirar en els arxius d’ella  a l’ordinador,  no ho fa.

Pràcticament al principi de la pel·lícula (no faig spoiler) a ella la maten.  I la mateixa confiança que ell tenia en ella el porta a començar a investigar què hi ha darrera del seu assassinat. La pel·lícula és com un Evangeli: ell va descobrint a poc a poc tot el que no sabia de la persona que ell estimava. I ell es va complicant la vida.  I va assumint els seus valors.

Jesús mereix confiança

La confiança és el fonament de la nostra vida. La fe és confiança. Els deixebles van quedar seduïts per Jesús, per la seva manera d’actuar, per la seva veu, per la seva valentia, per la seva fe... Després de la mort de Jesús, van experimentar que la confiança no era trencada. Que Déu no els havia traït. Que Jesús passava a tenir una nova presència  increïblement més gran, profunda i significativa al mig de les seves vides.

I descriuen aquesta experiència de confiança radical amb mil metàfores: una d’elles és la del pastor i les ovelles: una veu coneguda, una veu en qui confio... com en un bon entrenador, com en un professor que mereix tota la confiança, com un metge en qui, malgrat  que et doni una mala notícia, hi  tens tota la confiança. Recordo quan tornava d’estar dos anys a l’Àfrica, al Txad... una trucada. I abans que se’m presentés la persona, vaig reconèixer la seva veu... va ser un moment impressionant!

La comunitat, espai de confiança

Què important és la confiança en les nostres vides! Quan confiem descansem, ens deixem anar, els vincles es reforcen... Necessitem confiança en les nostres famílies i comunitats. En una societat on ningú es fia de ningú, on les fake news, la publicitat, les paraules buides, la propaganda de tota mena estan pervertint la confiança... què important que les nostres comunitats puguin ser espais de confiança, de transparència, sense abús de poder ni de confiança. On les persones són escoltades, acollides...

I això és una mica així a la nostra comunitat  parroquial: grups d’adults, Esplai, catequesi. L’altre dia en el matí de recés, vàrem visualitzar l’Evangeli de la tempesta calmada i era preciós sentir a les persones compartir com sentien que, enmig de les tempestes de la vida, sentien la confiança en Jesús. I què impressionant quan aquesta confiança travessa fins i tot les classes socials, les cultures i les religions. Que una persona musulmana entra a la parròquia i  se sent en confiança. On no necessitem protegir-nos, defensar-nos,  desconfiar... Tant de bo els cristians siguem gent que inspirem confiança, personalment i comunitàriament.

La fe és confiança

Tot això és molt necessari i molt  bo, però en el seu sentit últim, penja de la nostra  fe, la nostra confiança  última i definitiva, que apunta vers Déu, que apunta vers Jesús el Crist ressuscitat en qui Déu ens ha vingut a visitar. En Ell tenim tota la nostra confiança.

Amb ell caminem com les ovelles travessant paisatges  difícils i preciosos, moments de llum i de foscor... el que ens dóna confiança és la seva veu... la seva  Paraula proclamada, celebrada, acollida, aplicada en comunitat. Ni la mort és capaç de trencar aquesta confiança. Perquè la mort no és  més forta que Déu, que el seu amor, que la  seva paraula.

 

Pregària des de la lectura de l'evangeli d'aquest diumenge 

 

Els límits de la finitud , traspassats

 

Els límits de la finitud , traspassats

Les fallides de la llibertat, redimides.

El mal i la mort, sense l’última paraula.

Resurrecció.

Una nova Creació.

Que no la puguem imaginar, poc i fa:

habitem, sense sospitar-ho,

en la immensitat secreta de l’inimaginable.

 

Resurrecció.

Un temps nou. Un espai nou. Unes lleis noves.

El Déu de totes les músiques i de tots els teoremes,

el Déu de tots els amors i de tota la matèria,

enllà de la mort, cara a cara.

 

Però en mig de tanta novetat,

de tant enlluernement,

ens sabrem reconéixer encara?

 

La nostra finitud ens ha fet únics, singulars;

el nostre dolor ens ha fet rebels, intensos;

el nostre cos ha estat una espurna en l’evolució de la vida,

la nostra fe ens ha salvat de creure

en la manca definitiva de sentit

del món, de l’existència,

però, enllà de la mort, en Déu,

serem nosaltres encara?

 

Resurrecció:

no vulguem posseïr-la amb el nostre pensament,

no ambicionem dir-la amb els nostres mots,

no pretenguem capturar-la amb la nostra adoració;

habitem en ella tal com és:

misteriosa, plena, creadora, inefable.

 

                                                David Jou

 

==========================================================================================

Lectures

 

1a) Lectura dels Fets dels Apòstols Ac 13,14.43-52

En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu.
 
El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.»
 
Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe.
 
La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió. Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.
 
 
2a) Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)
 
Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans.
Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»
 
 
Evangeli de sant Joan (Jn 10,27-30)
 
En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»
Grup: 
homilies

Enllaços d'interès

Contacta

Parròquia Sant Ignasi de Loiola de Lleida

Plaça Espanya 4, 25002 LLEIDA

973 271099

secretaria@stignasi-lleida.org

Web propietat de la Parròquia Sant Ignasi de Lleida © Tots els drets reservats

Avís legal