XIII Diumenge de temps ordinari (29 juny de 2019) * Pregària i Lectures al final de l'escrit
Llardecans, Bobera, Maials, Flix, Vinebre... pobles que han vist el foc molt a prop de les seves cases, destruint tot el seu entorn molt a prop nostre aquí a Lleida. Probablement tenim familiars o amics d’allà. Els bombers. La solidaritat de la gent, la senyora del bar que feia entrepans i els distribuïa gratis entre bombers i voluntaris, els nervis, l’estrès, la inquietud... La desolació de la terra cremada, dels animals morts... les explicacions, els debats, la Catalunya buida, la manca de previsió, l’abandó d’algunes zones de Catalunya...
Urgència, emergència, velocitat. Lluita aferrissada contra el foc. Això a nivell local, en la batalla contra cada incendi. I més de fons, la urgència de revertir el canvi climàtic. Les temperatures que estem vivint aquests dies ens ho recorden a la carn, a la pell, a la sensibilitat. Iniciatives com les de la Greta Thunberg, noia de 15 anys que va decidir fer vaga cada divendres i, en lloc d’anar a l’Institut, posar-se al carrer a recordar-li a Europa la urgència d’aturar el deteriorament d’un planeta que serà la casa i l’aire a respirar per les properes generacions...
Moments com aquests ens recorden que realment és urgent fer alguna cosa. Que cal deixar de banda les excuses: “no es pot fer res”. “Són els Estats els qui ho han d’arreglar”, “nosaltres som simples ciutadans, minúsculs davant la força de les multinacionals, els polítics, els bancs...”. Hi ha persones que s’aixequen, que es mobilitzen, que posen en marxa moviments ciutadans: contra els desnonaments, contra la violència de gènere, contra l’homofòbia, a favor de l’acollida dels immigrants, a favor del salvament dels qui s’estan ofegant a la Mediterrània, com la jove alemanya Carola Rackete, capitana del vaixell “SeaWatch III”, que desafia a Salvini, home fort d’Itàlia i al seu govern i entra al port de Lampedusa per deixar-hi un grup d’immigrants que s’haguessin ofegat al Mediterrani... Ella respon als periodistes:
«Soy blanca, alemana, nacida en un país rico y con el pasaporte adecuado», dijo. Y explicó que cuando fue consciente de ello sintió la obligación «de ayudar a quienes no tienen las mismas oportunidades».
Aquests moments ens fan connectar amb el moment que viu Jesús: la urgència de pujar a Jerusalem. Pren la decisió, és ara, no pot demorar-ho més. Encara que el perill és evident. Cal anar al centre del poder religiós i polític del seu estimat poble d’Israel. Cal predicar allà, afrontar el perill. Déu ve a Regnar, Déu vol entrar en la vida de les persones i en la societat per mitjà d’una revolució en els cors, en la fe, en l’actuar de tots. Res no el pot deturar, no es pot esperar.
És per això que Jesús sembla tan exigent, tan “inhumà” en les respostes a la gent que es troba pel camí. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”: aquell jove estava complint un deure filial: acompanyar el pare en la seva vellesa. Però també estava donant l’excusa perfecta per no moure’s de casa durant potser bastant de temps...
Jesús camina, va de pressa, va directe a la gola del llop. No es pot esperar. Hi ha un incendi i cal apagar-ho. Hi ha tant dolor i tanta injustícia que no pot estar-se de braços creuats. Avui podríem parlar també dels abusos dins l’Església com una xacra, una ferida, un mal que ens ha de mobilitzar amb urgència.
Però hi ha una diferència entre un activista sense fe i un activista cristià. I la diferència no està evidentment en la qualitat del que fan, ni en el mèrit que té un o altre. Benvinguts tots els activistes, tots els compromesos pel bé de les persones. Però el cristià que es posa en marxa amb la urgència d’apagar un foc ho fa perquè “va amb Jesús”, perquè ha respost a una crida. Jesús, Déu mateix ens està cridant avui a posar-nos en camí amb Ell. Vers el món, vers el dolor dels nostres germans, vers l’anunci d’una Bona Notícia, però amb Ell, al seu costat. Compartint amb Ell la vida, pas a pas.
Per això la pregària, la vida espiritual, el silenci, el diàleg tu a tu en intimitat i amistat amb Jesús al sagrari, a la soledat de l’habitació, caminant per la ciutat, en la natura, la recerca de la voluntat de Déu... són per a nosaltres cristians l`ànima del que fem, el per què, la raó, l’horitzó... Això ens ho han ensenyat els sants: per a ells no hi havia diferència d’importància entre el temps del silenci en la pregària i el temps de l’acció, el servei, la caritat, la vida pública...
Escoltem avui de nou, amb urgència renovada al Jesús que passa, que camina, que va cap a l’incendi i ens diu: “vine amb mi”. Renovem la nostra generositat, la nostra resposta, el nostre amor, la nostra acció.
_________________________________________________________________________________________
LECTURES
1a) Reis 19,16-21
En aquell temps, el Senyor digué a Elies: «Ungeix Eliseu, fill de Safat, d'Abel-Mehulà, perquè sigui el teu successor com a profeta». Elies se n'anà, i trobà Eliseu, fill de Safat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell mateix guiava la dotzena parella. Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta. Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué: «Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu». Elies li digué: «Vés, torna a casa teva. Què t'he fet jo per impedir-t'ho?». Ell se'n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se'ls van menjar. Després se n'anà amb Elies i era el seu ajudant.
Evangeli: Lluc 9,51-62
Quan s'acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d'encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s'avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s'encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es girà i els renyà. I se n'anaren a un altre poblet.
Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu». Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap».
A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi». Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d'anar-me'n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare». Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu».
Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva». Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és apte per al Regne de Déu».
Parròquia Sant Ignasi de Loiola de Lleida
Plaça Espanya 4, 25002 LLEIDA
973 271099
Web propietat de la Parròquia Sant Ignasi de Lleida © Tots els drets reservats
Avís legal